Repensar el gènere, gènere planià, literatura, prosa administrativa i feminisme combatent

Semblen encertades i molt oportunes les observacions de Teresa Amat prèvies al debat sobre «Repensar el gènere». Qui les hagi llegit de dalt a baix hauria d’entendre la seva posició. És una posició allunyada dels dogmatismes de la llengua d’avui i que crec que comparteix un important estol silenciós de persones que llegeixen i escriuen.

¿Hem d’entrar en consideracions científiques per arribar a la conclusió a què ja havíem arribat, per incomoditat o fins per repugnància, davant l’imperi de la marrada i la confusió? Potser a la ciència hi haurem de recórrer perquè tothom pugui comprendre que el llegat que tenim no és contrari al respecte a tota persona i que el que és una autèntica violència de gènere és parlar de pares i mares, gats i gates, girafes femelles i girafes mascles quan en aquests casos sempre ens hem entès parlant de pares, de gats i de girafes. Potser té sentit de recordar què diu Pla a propòsit del tuteig. Aquí sembla que hem entès que això fa modern i, sense pensar-hi un moment, ens hem fet més moderns.

Que Josep Pla, que passa per misogin, s’entretingui aparentment en aquest esforç de diferenciació expressa, de visibilització individual dels homes i de les dones, és digne de la remarca tan justa del comentari a què faig al·lusió i, en bona mesura, de les conclusions que se n’han de treure.

Després Teresa Amat proposa el paral·lelisme «ciutadans i ciutadanes, socis i sòcies», etc. Diria que això ja és una altra cançó, tot i que aquests «ciutadans i ciutadanes, socis i sòcies» conviden a pensar-hi. Però ella mateixa diu ben clar que això és una altra cosa. Crec que aquí potser ens hem d’aturar un moment i pensar si no parlem de literatura contra prosa administrativa.

En primer lloc, tot i haver-se produït en gran part en el periodisme, Pla fa literatura, no fa el periodisme de gasetilla. Els seus escrits són amenitzats, vivificats amb mil recursos, el primer dels quals és la llengua, el vocabulari, mai gratuït, sempre sorprenent i exacte, la fraseologia, la vivacitat i, entre tot d’altres coses, amb aquesta precisió, amb la distinció que Teresa Amat fa notar, de «els homes i les dones». Això dels homes i les dones no és pas indiferent ni insignificant i, en el meu cas, sempre, des de la primera lectura de Pla, ja fa potser quaranta anys, aquesta separació m'ha resultat com un viu toc d’atenció

Les cartes de les AMPA i els escrits dels ajuntaments, de la Generalitat, de l’administrador de finques, tot això ja no té res de gaire literari i, per poc que en llegim, topem i ensopeguem aquí i allà sempre amb les mateixes fórmules i cantarelles, cosa natural d’altra banda en un mena d’escrits mig codificats.

En Pla, aquesta precisió entre sexes és ocasional, és a dir, no és sistemàtica, però sí molt corrent, en un moment en què la producció comunicativa o «l’expressió literària» era força més limitada, quasi reservada als escriptors. Als anys cinquanta, seixanta o setanta, per parlar de la nostre record, no fluïa pas la quantitat absurda d’informació que ara hem de vèncer. Avui, tothom que escriu un avís, una carta comercial, una comunicació, etc., hi posa alguna punta de voluntat literària, de consciència d’assistent a cursos de llengua i comunicació. Si es compleixen aquests requisits, no dubteu que trobarem de seguida les marques del llenguatge oficial, que aplica, no caldria dir-ho, les consignes rebudes de la classe dirigent de la llengua, dels seus sacerdots i les seves sacerdotesses.

Entre els mots persistents en Pla hi ha els termes «adotzenat» i «desmonetitzat». Els agafo perquè crec veure que si avui –per congraciar-nos amb els censors o per seguir unes directrius en què creu poca gent, però segueix tothom–, imitéssim Pla en aquest ús de «els homes i les dones», ens ficaríem de peus a la galleda de l’adotzenament.

El que és pueril és instaurar uns models de parvulari que tothom ha de seguir tant si vol com si no vol i omplir-ho tot de persones, de homes artistes i dones artistes, col·laboradors, col·laboradores, els i les telefonistes, etc. I, encara més greu, seguir sense piular unes consignes que no són més que això: consignes. I tot serà a fi de bé, és a dir, de seguir tots i totes formats i formades en aquesta processó en què dibuixarem uns rengles ben drets, asèptics i avorrits i desertors de la vivacitat de la llengua, si és que encara n'hi ha una engruna per salvar.