Per aquesta ximple regla de tres, a partir d'ara segurament sentirem que hi ha senyors (i senyores) Bostx, o Boix, Domènetx o Domèneix Blanx. etc.
És el triomf de la saviesa culta del mestretites.
Ets valenta
Fa 8 anys
dimarts, 21 de desembre del 2010
L'ortografia i la fonètica
Per aquesta ximple regla de tres, a partir d'ara segurament sentirem que hi ha senyors (i senyores) Bostx, o Boix, Domènetx o Domèneix Blanx. etc.
És el triomf de la saviesa culta del mestretites.
divendres, 10 de desembre del 2010
On és el subjecte?
A la portada de l'Ara del 10/12/2010, llegim un gran titular que diu: “Paraules que cap presó pot tancar”. El titular ha merescut un comentari que ara no ve directament al cas.
Sabem que en anglès és usual de referir-se a coses “that money can’t buy”, que traduït mecànicament faria “que els diners no poden comprar”. Però potser en un català no traduït hauríem preferit espontàniament de parlar de coses “que no es poden comprar amb diners”.
Davant del cas dels diners –com davant de les paraules de Liu Xiaoboo del titular del diari–, recordo la dita segons la qual, si amb la pèrdua d’una llengua es perd una visió del món, aquesta mena de traduccions confirmen que ja no som més que un apèndix de l’anglès –a part de ser-ho de l’espanyol.
El titular, per mi, hauria estat: “Paraules que no es poden tancar a la presó” o “Paraules que no pot tancar cap presó” (i probablement això resoldria sense esforç ni violència la queixa del comentari esmentat a l'enllaç). És a dir, en l'oració de relatiu hauríem mogut el subjecte "presó" a una posició secundària, perquè la força de l'oració no la té aquesta presó, sinó que la té l'infinitiu "tancar".
És una opinió que m’agradaria contrastar.
Sabem que en anglès és usual de referir-se a coses “that money can’t buy”, que traduït mecànicament faria “que els diners no poden comprar”. Però potser en un català no traduït hauríem preferit espontàniament de parlar de coses “que no es poden comprar amb diners”.
Davant del cas dels diners –com davant de les paraules de Liu Xiaoboo del titular del diari–, recordo la dita segons la qual, si amb la pèrdua d’una llengua es perd una visió del món, aquesta mena de traduccions confirmen que ja no som més que un apèndix de l’anglès –a part de ser-ho de l’espanyol.
El titular, per mi, hauria estat: “Paraules que no es poden tancar a la presó” o “Paraules que no pot tancar cap presó” (i probablement això resoldria sense esforç ni violència la queixa del comentari esmentat a l'enllaç). És a dir, en l'oració de relatiu hauríem mogut el subjecte "presó" a una posició secundària, perquè la força de l'oració no la té aquesta presó, sinó que la té l'infinitiu "tancar".
És una opinió que m’agradaria contrastar.
dimarts, 30 de novembre del 2010
Els grans personatges
Restaurada la democràcia a Espanya (és una manera de parlar), gràcies a la televisió vaig començar a veure els grans protagonistes del Parlament espanyol –Suárez, Fraga, González, Carrillo, etc.– i les seves evolucions polítiques.
Mentrestant o al cap de poc, als noticiaris podíem veure els protagonistes de la política europea, entre altres els italians, tan mòbils. Quina sorpresa de veure que un primer ministre desbancat podia tornar a seure entre els diputats del seu partit! I no passava res.
És justament el que no saben o no han sabut fer els senyors Montilla i Benach, que els ventres materns llurs degueren concebre per a dignitats més altes, és a dir, les presidencials que han ocupat fins que el poble els ha dit prou.
És ben diferent el cas del president d'Esquerra Republicana, Joan Puigcercós, que es limita a posar el càrrec a disposició del partit, però no renuncia a seure com tothom al costat de tothom ni a treballar en la vida ordinària del parlament. També Artur Mas va guanyar dues vegades les eleccions, no va ser elegit president de la Generalitat, però no va deixar de ser al seu lloc.
És el que no he vist mai en els personatges de la política espanyola, que pel que veig són l'exemple dels senyors Benach i Montilla.
dilluns, 16 d’agost del 2010
Un article inoportú i antipàtic – Un dinar, un país
Llegeixo què diu Joan F. Mira (El Temps, 20 juliol 2010) sobre l'opinió dels seus familiars i coneguts respecte als catalans, i arribo de seguida a la conclusió que a Catalunya ens és molt fàcil retratar amb certs clixés els nostres veïns valencians, sobretot si no són de la mateixa corda que nosaltres. Però, com en tot conflicte, quan hi ha culpes o no és fàcil d'entendre's, les culpes o la responsabilitat solen ser una cosa repartida.
Avançats com ens pensem ser, els catalans no som potser també unes precursors imbatibles en les coses ridícules, en l'establiment de límits i fronteres, en el progressisme a ultrança, en totes les formes de l'humanitarisme i redempció dels altres, en l'adjudicació de cartes de legitimitat?
No tinc cap dubte que hauríem de seure més sovint, valencians i catalans, a menjar un arròs i fer-la petar educadament, però sense portar a taula cap dels estúpids sentiments que (nosaltres catalans) proclamem amb la facilitat del que no sap res de res. Llavors, a l'hora del cafè, potser es podria fer balanç del to de la conversa i de la qualitat de l'arròs.
Potser quan parlem i quan pensem, els catalans hauríem de tenir present que els altres també poden tenir algun motiu per justificar les seves posicions.
Avançats com ens pensem ser, els catalans no som potser també unes precursors imbatibles en les coses ridícules, en l'establiment de límits i fronteres, en el progressisme a ultrança, en totes les formes de l'humanitarisme i redempció dels altres, en l'adjudicació de cartes de legitimitat?
No tinc cap dubte que hauríem de seure més sovint, valencians i catalans, a menjar un arròs i fer-la petar educadament, però sense portar a taula cap dels estúpids sentiments que (nosaltres catalans) proclamem amb la facilitat del que no sap res de res. Llavors, a l'hora del cafè, potser es podria fer balanç del to de la conversa i de la qualitat de l'arròs.
Potser quan parlem i quan pensem, els catalans hauríem de tenir present que els altres també poden tenir algun motiu per justificar les seves posicions.
dijous, 22 de juliol del 2010
Ester Vera a RAC1 - La 'realpolitk'
Després d’un acord de mínims al Parlament, aprovant un preàmbul ja aprovat en diversos formats, a la unitat catalana se li augurava poc futur. Ha durat 4 dies. Els nostres representants han estat incapaços de votar junts a Madrid.
El PSC no ha tingut el coratge de presentar una resolució assumbible pels catalanistes per no incomodar al PSOE i la resta de grups han preferit votar amb el PP que sumar-se a una proposta socialista.
En plena precampanya els socialistes catalans han renunciat a exercir la seva veritable capacitat d’influència a Madrid.
És que han exercit mai res? Potser es refereix a la LOAPA?
L’entrevista del president Montilla amb el president Zapatero obre una llarga i incerta via per a la recuperació de l’estatut. La realpolitik és massa llarga i tortuosa per sonar atractiva en precampanya.
El PSC no ha tingut el coratge de presentar una resolució assumbible pels catalanistes per no incomodar al PSOE i la resta de grups han preferit votar amb el PP que sumar-se a una proposta socialista.
El PSC no ha d’incomodar o deixar d’incomodar el PSOE: el PSC, és res més que una important grup de militants del PSOE que viuen a Catalunya?
La resta de grups no han votat pas amb el PP, sinó que han votat una opció que no era la contrària —és a dir, la del PSOE. De la mateixa manera que Ester Vera diu que "els altres han votat amb el PP", es podria dir que "el PP ha votat amb els altres". O és que el PP i el PSOE no voten junts tant com els convé?
En plena precampanya els socialistes catalans han renunciat a exercir la seva veritable capacitat d’influència a Madrid.
L’entrevista del president Montilla amb el president Zapatero obre una llarga i incerta via per a la recuperació de l’estatut. La realpolitik és massa llarga i tortuosa per sonar atractiva en precampanya.
dimarts, 29 de juny del 2010
L'Avui - El Punt - El 9 i tota aquesta comèdia
Llegiu «L'Avui i El Punt, germans bessons», al blog de Joan Josep Isern.
Un altre punt de vista..., que arriba a la mateixa conclusió.
Un altre punt de vista..., que arriba a la mateixa conclusió.
dimarts, 15 de juny del 2010
Adéu, Avui
El diari Avui («des de 1976», com encara es veu en algun gràfic) ha trencat amarres amb lectors antics com jo o les ha ben lligades a casa l'amo. Ara ja no és més que un subproducte del grup del Punt. L'adreça electrònica ho delata tant com la física, i els lectors de l'Avui hem estat privats de la consulta que ens duia al diari i no pas enlloc més. Ho voleu més salat? Per veure l'Avui sense altres noses, escriviu aquesta adreça: http://www.avui.es/
Una altra cosa, doncs, que s'acaba, després de les peripècies i les angúnies de costum.
Jo he decidit que l'Avui s'ha acabat.
No fa gaires dies vaig veure que l'adreça del Periódico ja no és http://elperiodico.cat, sinó http://www.elperiodico.es/ca/
És clar que ara és l'hora de la premsa digital.
Unes observacions trobades al diari digital 'Directe!' Corroboren el que ja vèiem i vam dir.
Dubtes
- Un ciclista, és un vianant amb rodes, o és un conductor sense motor?
- No volen que fumem. Jo fumo. Fumar, és comparable a menjar un carmel·lo, a beure aigua? A la feina, mentre treballava, mentre llegia o estudiava, fumava quan em venia de gust. Ara no, perquè perjudico la salut dels altres (de la meva no en parlo). Ara, per fumar, no puc fer res més que fumar, com un estaquirot, com si fumar fos una activitat recreativa. Mentrestant, l'Estat protector cobra l'important recàrrec amb què pago el tabac.
divendres, 4 de juny del 2010
Brillant: 'Tots o tothom?'
Amb l'enllaç corresponent, que poso aquí al costat, reprodueixo la «Terrasseta» d'avui, 4 de juny 2010, en què Albert Pla Nualart ofereix unes ratlles brillants, simples i clares.
Reprodueixo l'article sencer perquè, en nom del progrés continuat de les ciències de la comunicació, els enllaços a internet van passant avall sense que aparentment ningú hi pugui fer res. Primer van ser els de l'Avui, que amb el nou sistema, va anul·lar tots els de la llarga etapa uncial; ara s'hi ha afegit El Periódico. Que Déu hi faci més que nosaltres.
Reprodueixo l'article sencer perquè, en nom del progrés continuat de les ciències de la comunicació, els enllaços a internet van passant avall sense que aparentment ningú hi pugui fer res. Primer van ser els de l'Avui, que amb el nou sistema, va anul·lar tots els de la llarga etapa uncial; ara s'hi ha afegit El Periódico. Que Déu hi faci més que nosaltres.
———
Tots o tothom?
Ara fa un 8 mesos Quim Monzó denunciava en un article que l'eslògan "La Caixa de tots" era un aberrant calc del castellà, perquè de tots demana dir qui són els tots; no és un referent universal com de tothom, que seria, per Monzó, la paraula correcta. Com que el dilema tots/tothom ens assetja ("Cafè per a tots/tothom", "El català, cosa de tots/tothom", etc.), ho intentaré aclarir. D'entrada, no seria tan taxatiu com Monzó. Per mi dir de tots no obliga a dir qui són els tots. És cert que pressuposa un col·lectiu, però pot quedar implícit. A "Vindrà tothom" podem no saber qui vindrà i a "Vindran tots" sí que ho sabem. Però potser més important que això és que tots té una força inclusiva que no té tothom. Si el nen ens pregunta "Jo també m'he de morir?", l'espantarem més dient "Tots ens hem de morir" que no pas dient "Tothom s'ha de morir", perquè una 1a persona inclou més que una 3a. Per això, la publicitat defuig dir tothom. És més fàcil desentendre's del català si és cosa de tothom que si és cosa de tots. En el cas del cafè, la indeterminació i falta de vincle emocional abona el cafè per a tothom i, en el de la caixa, tothom és més correcte però potser no tan efectiu per atreure els clients. Patim per tothom pel perill que, per pressió del castellà, s'acabi fonent entre tots i tot el món. Hem fet de la interferència el sospitós habitual. I, de vegades, tenir sospitosos habituals no ajuda a trobar el culpable.———
Només una observació. Els aclariments sobre «tots» i «tothom» s'haurien prestat a fer claror sobre la persona del verb amb què han de concordar aquests pronoms. Entenc que «tots» demana la primera persona del plural (Tots ha sabem), mentre que «tothom» (com «ningú») vol sempre una forma impersonal, en aquest cas una tercera persona (Ho sap tothom). Però en això sembla que no tothom fa igual —o no tots fem igual.
dijous, 20 de maig del 2010
Despersonalització
Albert Pla Nualart - Avui 20 de maig 2010
————————————————————————
(Transcric de l'Avui, amb anotacions personals no atribuïbles a Albert Pla.)
És simptomàtica l'afició del periodisme actual a estratègies lingüístiques que dilueixen la responsabilitat. En la frase "El cessament per part d'Hereu de Carles Martí" se n'hi concentren tres: l'ús del substantiu en lloc del verb, que fa l'acció més abstracta [hem d'entendre que allò que fa l'acció més abstracta és el substantiu], (1) l'ús de la passiva en lloc de l'activa (2) i la semàntica de cessar,(3) un exitós eufemisme del poc diplomàtic destituir. Perquè d'això es tracta, de dir sense acabar de dir. I en aquesta mateixa línia s'usa i s'abusa d'un es impersonal que evoca la rància burocràcia castellana. La impersonalitat té nivells: no és el mateix escriure "quan li van preguntar allò" que "quan se li va preguntar allò". En tots dos casos, qui pregunta no interessa, (4) però el se (pocs, per sort, ressusciten avui hom) és clarament menys de carn i ossos que l'elidit ells que va amb van. La forma amb se, sent correcta, és freda, fosca i funcionarial. Però la cirereta l'hi posen els que escriuen: "S'ha destrossat l'Estatut per part del Constitucional", (5) com si el TC només passés per allà. I és que una informació despersonalitzada és menys transparent i llima, en detriment de la democràcia, les ungles del quart poder.
———————————
1. Sense discutir la preferència del verb davant del substantiu, sinó confirmant-la sense reserva, també cal convenir que no és igual servir-se d'una cosa o l'altra. Si parlem d'aquest "cessament" sembla clar que no parlem de "cessar" o de "fer cessar".
2. L'ús de la passiva que Pla posa en dubte, on el veu? En la preposició "per", només referible a "cessament"?
3. Eufemismes a part, que n'hi ha sense cap dubte, el problema de "cessar" és més aviat de règim. Si "cessar" podria ser un diguem-ne sinònim de "plegar", és evident que no diríem mai "L'alcalde ha plegat un regidor" amb la mateixa alegria que diem que "ha cessar un regidor" (aquesta alegre ingenuïtat no sembla atribuïble més que al grau de vergonyós mimetisme amb els defectes més grollers de l'espanyol). Una altra cosa seria, és clar, si dèiem "L'alcalde ha fet cessar (o plegar) un regidor".
4. Acord total en la qüestió de fons. La passiva, justament fa aquest paper (com el fa la passiva pronominal, cal subratllar-ho). Si la passiva fos absurda, innecessària o purament decorativa i academicista, en tindríem cap rastre en la llengua actual?
5. Sense voler tocar el voraviu, potser seria d'agrair una forma normal i correcta expressada explícitament; per part meva, entenc que la manera normal de formular aquesta idea és "El Constitucional ha destrossat l'Estatut".
————————————————————————
(Transcric de l'Avui, amb anotacions personals no atribuïbles a Albert Pla.)
És simptomàtica l'afició del periodisme actual a estratègies lingüístiques que dilueixen la responsabilitat. En la frase "El cessament per part d'Hereu de Carles Martí" se n'hi concentren tres: l'ús del substantiu en lloc del verb, que fa l'acció més abstracta [hem d'entendre que allò que fa l'acció més abstracta és el substantiu], (1) l'ús de la passiva en lloc de l'activa (2) i la semàntica de cessar,(3) un exitós eufemisme del poc diplomàtic destituir. Perquè d'això es tracta, de dir sense acabar de dir. I en aquesta mateixa línia s'usa i s'abusa d'un es impersonal que evoca la rància burocràcia castellana. La impersonalitat té nivells: no és el mateix escriure "quan li van preguntar allò" que "quan se li va preguntar allò". En tots dos casos, qui pregunta no interessa, (4) però el se (pocs, per sort, ressusciten avui hom) és clarament menys de carn i ossos que l'elidit ells que va amb van. La forma amb se, sent correcta, és freda, fosca i funcionarial. Però la cirereta l'hi posen els que escriuen: "S'ha destrossat l'Estatut per part del Constitucional", (5) com si el TC només passés per allà. I és que una informació despersonalitzada és menys transparent i llima, en detriment de la democràcia, les ungles del quart poder.
———————————
1. Sense discutir la preferència del verb davant del substantiu, sinó confirmant-la sense reserva, també cal convenir que no és igual servir-se d'una cosa o l'altra. Si parlem d'aquest "cessament" sembla clar que no parlem de "cessar" o de "fer cessar".
2. L'ús de la passiva que Pla posa en dubte, on el veu? En la preposició "per", només referible a "cessament"?
3. Eufemismes a part, que n'hi ha sense cap dubte, el problema de "cessar" és més aviat de règim. Si "cessar" podria ser un diguem-ne sinònim de "plegar", és evident que no diríem mai "L'alcalde ha plegat un regidor" amb la mateixa alegria que diem que "ha cessar un regidor" (aquesta alegre ingenuïtat no sembla atribuïble més que al grau de vergonyós mimetisme amb els defectes més grollers de l'espanyol). Una altra cosa seria, és clar, si dèiem "L'alcalde ha fet cessar (o plegar) un regidor".
4. Acord total en la qüestió de fons. La passiva, justament fa aquest paper (com el fa la passiva pronominal, cal subratllar-ho). Si la passiva fos absurda, innecessària o purament decorativa i academicista, en tindríem cap rastre en la llengua actual?
5. Sense voler tocar el voraviu, potser seria d'agrair una forma normal i correcta expressada explícitament; per part meva, entenc que la manera normal de formular aquesta idea és "El Constitucional ha destrossat l'Estatut".
dissabte, 3 d’abril del 2010
El 9 a l'Avui
Llegeixo habitualment l'Avui, en paper i a internet. Després de la compra pel grup del Punt, cada dia tenim el diari esportiu El 9 entre les pàgines del diari de sempre. El dijous, amb aquestes pàgines d'esports dins del suplement de cultura, sembla que el diari ja fa un gruix bastant normal. 
Cada dia, comprat l'Avui al quiosc, la primera cosa que faig és desfer-me del paper afegit.
Aquí em demano:
- l'empresa editora, pretén amb aquesta inclusió del 9 fer créixer el volum de venda del 9?
- quin interès poden suposar els editors que té la massa de lectors de l'Avui en el diari d'esports?
- no es podria oferir l'Avui en una versió amb el 9 i una altra sense?
dissabte, 27 de març del 2010
Qui ho ha fet? - El subjecte
Amb poques excepcions, tota acció és normalment obra d'un subjecte determinat i identificable. Uns quants exemples ens permeten observar que el subjecte és l'autor de l'acció expressada pel verb (el subjecte, en blau, respon a la interrogació formulada al verb, en vermell, sobre l'autor de l'acció).
Aquest cotxe no corre gaire Què o qui corre o no corre?
Se'ns ha penjat l'ordinador Què o qui es penja o s'ha penjat?
En Miquel es corda les sabates Què o qui es corda?
L'Anna és una persona prudent Què o qui és prudent?
Menjar massa no és aconsellable Què o qui no és aconsellable?
La directora ha rebut els convidats Què o qui rep?
Aquesta cadira caurà Què o qui caurà?
S'acosta una tempesta Què o qui s'acosta?
Li agrada llegir Què o qui agrada?
En els exemples anteriors, tota acció és atribuïda a un autor o subjecte. Quan la naturalesa de l'acció no admet subjecte, parlem d'oracions impersonals, és a dir, les que no atribueixen l'acció a ningú. És el cas, per exemple, del verb caldre («Ja cal que corris», on «caldre» no és atribuïble a ningú: no hi ha ningú que «calgui») o dels verbs que expressen fenòmens atmosfèrics: «Ahir va ploure», «Ai, quin fred que fa! Plou i neva, plou i neva...» (ploure o fer fred, nevar, no són accions atribuïdes a cap subjecte específic).
Quan el verb és susceptible de transmetre l'acció a un objecte (un objecte personal o impersonal), diem que el verb és transitiu. En tenim un exemple en La directora ha rebut els convidats (aquí, en efecte, l'acció de rebre, exercida per la directora, recau sobre els convidats, que són rebuts: són l'objecte de l'acció de «rebre»). La directora és l'autora de l'acció (subjecte); els convidats són els que reben el resultat d'aquesta acció (complement directe).
Les oracions de verb transitiu admeten de ser girades com un mitjó: un cop girades, en diem oracions passives (en contraposició a l'estat de les oracions actives). Si en una oració transitiva normal (activa) diem La directora ha rebut els convidats, Els pares estimen els fills, en la contrària (passiva), el paper predominant passa de l'actor al receptor. En el cas d'aquests mateixos exemples, direm: Els convidats han estat rebuts per la directora, Els fills són estimats pels pares.
En els usos administratius, però, ha esdevingut relativament corrent –no pas d'ara– de crear fórmules artificioses per evitar que l'acció sigui atribuïda a un subjecte clar (explícit o implícit). Entre els mitjans per aconseguir aquest fi, n'observem dos de bastant estesos en els escrits oficials, basats, l'un, en un ús agramatical de la passiva (passiva pronominal «amb subjecte» (cas 1), i l'altre en una nova aplicació de la combinació prepositiva «des de»(cas 2). Així, veiem que, amb aquests usos despersonalitzadors, una oració tan normal com
L'associació concedeix premis de periodisme
es presenta sovint sota les formes següents:
1) Per l'associació es concedeixen premis de periodisme
2) Des de l'associació es concedeixen premis de periodisme
i així sembla aconseguit l'objectiu de no atribuir expressament l'acció a cap subjecte determinat (en aquest cas, és indubtable que el subjecte és l'associació).
Per comprendre el caràcter antinatural d'aquestes construccions n'hi ha prou d'aplicar-les a uns exemples més elementals i del parlar de cada dia, com els proposats al començament:
cas normal cas forçat i antinatural
la directora ha rebut les noies s'ha rebut les noies per la directora
els pares estimen els fills s'estima els fills pels pares
els pares estimen els fills des dels pares s'estima els fills
Si efectivament hem d'evitar l'expressió directa del subjecte, ho farem amb recursos legítims, però no amb construccions gramaticalment forçades i allunyades de la realitat de la llengua. Davant una oració construïda segons aquest fals model, com per exemple «S'aplicarà el coeficient que pel Ministeri d'Economia s'anomena "índex de preus al consum"», hauríem de recórrer a la forma directa i escriure «S'aplicarà el coeficient que el Ministeri d'Economia anomena "índex de preus al consum"». Si bé no es pot descartar la passiva d'aquesta construcció, aquí expressada pel participi «anomenat» («S'aplicarà el coeficient anomenat "índex de preus al consum" pel Ministeri d'Economia»), és de reconèixer que la primera és més directa i clara, mentre que la segona convida a una certa confusió.
Davant aquestes fórmules contràries al sentit comú, a la claredat i l'economia de llenguatge, convé adoptar una actitud crítica i recórrer únicament a la despersonalització en el cas que això sigui efectivament el que pretenem, però evitant d'arribar-hi per mitjans agramaticals i contraris al parlar.
El paper i la utilitat de la veu passiva consisteix, justament, a ocultar el subjecte, a resoldre'n l'absència en cas de no poder-lo identificar o bé a situar-lo en una posició secundària, fent-li perdre, doncs, protagonisme, com en aquests exemples: «Els pares van ser convidats a l'acte», «Els periodistes han estat premiats». En aquests darrers exemples veiem que el subjecte, l'autor de l'acció –qui convida o qui premia–, és ocultat amb tota naturalitat i sense violència amb l'ús de la veu passiva.
Aquest cotxe no corre gaire Què o qui corre o no corre?
Se'ns ha penjat l'ordinador Què o qui es penja o s'ha penjat?
En Miquel es corda les sabates Què o qui es corda?
L'Anna és una persona prudent Què o qui és prudent?
Menjar massa no és aconsellable Què o qui no és aconsellable?
La directora ha rebut els convidats Què o qui rep?
Aquesta cadira caurà Què o qui caurà?
S'acosta una tempesta Què o qui s'acosta?
Li agrada llegir Què o qui agrada?
En els exemples anteriors, tota acció és atribuïda a un autor o subjecte. Quan la naturalesa de l'acció no admet subjecte, parlem d'oracions impersonals, és a dir, les que no atribueixen l'acció a ningú. És el cas, per exemple, del verb caldre («Ja cal que corris», on «caldre» no és atribuïble a ningú: no hi ha ningú que «calgui») o dels verbs que expressen fenòmens atmosfèrics: «Ahir va ploure», «Ai, quin fred que fa! Plou i neva, plou i neva...» (ploure o fer fred, nevar, no són accions atribuïdes a cap subjecte específic).
Quan el verb és susceptible de transmetre l'acció a un objecte (un objecte personal o impersonal), diem que el verb és transitiu. En tenim un exemple en La directora ha rebut els convidats (aquí, en efecte, l'acció de rebre, exercida per la directora, recau sobre els convidats, que són rebuts: són l'objecte de l'acció de «rebre»). La directora és l'autora de l'acció (subjecte); els convidats són els que reben el resultat d'aquesta acció (complement directe).
Les oracions de verb transitiu admeten de ser girades com un mitjó: un cop girades, en diem oracions passives (en contraposició a l'estat de les oracions actives). Si en una oració transitiva normal (activa) diem La directora ha rebut els convidats, Els pares estimen els fills, en la contrària (passiva), el paper predominant passa de l'actor al receptor. En el cas d'aquests mateixos exemples, direm: Els convidats han estat rebuts per la directora, Els fills són estimats pels pares.
En els usos administratius, però, ha esdevingut relativament corrent –no pas d'ara– de crear fórmules artificioses per evitar que l'acció sigui atribuïda a un subjecte clar (explícit o implícit). Entre els mitjans per aconseguir aquest fi, n'observem dos de bastant estesos en els escrits oficials, basats, l'un, en un ús agramatical de la passiva (passiva pronominal «amb subjecte» (cas 1), i l'altre en una nova aplicació de la combinació prepositiva «des de»(cas 2). Així, veiem que, amb aquests usos despersonalitzadors, una oració tan normal com
L'associació concedeix premis de periodisme
es presenta sovint sota les formes següents:
1) Per l'associació es concedeixen premis de periodisme
2) Des de l'associació es concedeixen premis de periodisme
i així sembla aconseguit l'objectiu de no atribuir expressament l'acció a cap subjecte determinat (en aquest cas, és indubtable que el subjecte és l'associació).
Per comprendre el caràcter antinatural d'aquestes construccions n'hi ha prou d'aplicar-les a uns exemples més elementals i del parlar de cada dia, com els proposats al començament:
cas normal cas forçat i antinatural
la directora ha rebut les noies s'ha rebut les noies per la directora
els pares estimen els fills s'estima els fills pels pares
els pares estimen els fills des dels pares s'estima els fills
Si efectivament hem d'evitar l'expressió directa del subjecte, ho farem amb recursos legítims, però no amb construccions gramaticalment forçades i allunyades de la realitat de la llengua. Davant una oració construïda segons aquest fals model, com per exemple «S'aplicarà el coeficient que pel Ministeri d'Economia s'anomena "índex de preus al consum"», hauríem de recórrer a la forma directa i escriure «S'aplicarà el coeficient que el Ministeri d'Economia anomena "índex de preus al consum"». Si bé no es pot descartar la passiva d'aquesta construcció, aquí expressada pel participi «anomenat» («S'aplicarà el coeficient anomenat "índex de preus al consum" pel Ministeri d'Economia»), és de reconèixer que la primera és més directa i clara, mentre que la segona convida a una certa confusió.
Davant aquestes fórmules contràries al sentit comú, a la claredat i l'economia de llenguatge, convé adoptar una actitud crítica i recórrer únicament a la despersonalització en el cas que això sigui efectivament el que pretenem, però evitant d'arribar-hi per mitjans agramaticals i contraris al parlar.
El paper i la utilitat de la veu passiva consisteix, justament, a ocultar el subjecte, a resoldre'n l'absència en cas de no poder-lo identificar o bé a situar-lo en una posició secundària, fent-li perdre, doncs, protagonisme, com en aquests exemples: «Els pares van ser convidats a l'acte», «Els periodistes han estat premiats». En aquests darrers exemples veiem que el subjecte, l'autor de l'acció –qui convida o qui premia–, és ocultat amb tota naturalitat i sense violència amb l'ús de la veu passiva.
divendres, 26 de març del 2010
Fins - Fins a, segons Pompeu Fabra
En la Conversa del 8 d'abril 1923 (núm. 352 de l'edició Barcino), Fabra escriu:
«Ens demanen quan s’ha d’escriure fins i quan fins a en les determinacions de lloc i de temps. Segons nosaltres hauria de servir de guia per decidir si, darrera fins, cal o no usar a (i qui diu a, diu qualsevol altra preposició) la regla següent:
»El fins local o temporal precedeix sempre una designació de lloc o de temps; ara bé, aquesta designació ha de tenir, darrera fins, la mateixa forma que tindria en absència d’aquesta preposició. Si diem Són allà (designació de lloc: allà, sense preposició), direm Van arribar fins allà. Si diem Són a la barraca (designació de lloc: a la barraca, amb la preposició a), direm Van arribar fins a la barraca. Anàlogament: si diem Vindrà demà, direm No vindrà fins demà, i si diem Vindrà a la nit, direm No vindrà fins a la nit.
»Així mateix, creiem nosaltres, si hom diu Érem en aquella muntanya, etc., hauria de dir Arribàrem fins en aquella muntanya.»
«Ens demanen quan s’ha d’escriure fins i quan fins a en les determinacions de lloc i de temps. Segons nosaltres hauria de servir de guia per decidir si, darrera fins, cal o no usar a (i qui diu a, diu qualsevol altra preposició) la regla següent:
»El fins local o temporal precedeix sempre una designació de lloc o de temps; ara bé, aquesta designació ha de tenir, darrera fins, la mateixa forma que tindria en absència d’aquesta preposició. Si diem Són allà (designació de lloc: allà, sense preposició), direm Van arribar fins allà. Si diem Són a la barraca (designació de lloc: a la barraca, amb la preposició a), direm Van arribar fins a la barraca. Anàlogament: si diem Vindrà demà, direm No vindrà fins demà, i si diem Vindrà a la nit, direm No vindrà fins a la nit.
»Així mateix, creiem nosaltres, si hom diu Érem en aquella muntanya, etc., hauria de dir Arribàrem fins en aquella muntanya.»
dijous, 25 de març del 2010
Rescato notes útils d'Albert Jané
Continuo la guerra pel meu compte –almenys alguna escaramussa– i transcric uns passatges triats (només alguns, i triats) que seria bo no ignorar. Són d’un article d’Albert Jané publicat al núm. 47 de la revista Llengua Nacional
El datiu possessiu
A vegades hom es planteja si cal dir Prohibida l’entrada als menors o bé Prohibida l’entrada dels menors. Entenem que totes dues construccions són perfectament vàlides i que no hi ha res a retreure a cap d’elles. Si les havíem de dividir, cada una, en dues seqüències, tindríem Prohibida l’entrada / als menors i Prohibida / l’entrada dels menors. Dit altrament, en el primer cas tenim en als menors un complement indirecte o datiu, que es podria pronominalitzar perfectament si en lloc d’un participi passat com prohibida teníem una forma verbal personal com han prohibit: Els han prohibit l’entrada. I en el segon cas tenim un genitiu o complement de nom, en què determinem un nom amb un altre nom, per mitjà de la preposició de, tal com és usual. Aquest complement, en teoria, es podria reduir al pronom en, i, més normalment, es podria representar pel terme possessiu: N’han prohibit l’entrada (solució, certament, artificiosa, per més que avui n’abusi el llengua tge desigual i insegur dels mitjans de comunicació) i Han prohibit la seva entrada.
Els adverbis en -ment
Ens volem referir, ara, a les definicions que trobem en el DGLC dels adverbis de manera creats a partir de la forma femenina d’un adjectiu i el sufix -ment: àgilment, bàrbarament, clarament, etc.
En lloc d’aquestes formes adverbials, sovint per raons estilístiques, especialment amb el propòsit d’evitar un nombre excessiu de mots amb la mateixa terminació, és usual de recórrer a frases adverbials equivalents, com, per exemple, de forma casolana, d’una forma casta, de manera casual i d’una manera casuística. Ara: ¿podem considerar acceptables totes quatre solucions? No gosaríem pas condemnar-ne cap en termes absoluts, però sí que podem afirmar que el DGLC, que conté uns quants centenars d’adverbis en - ment, recorre, d’una manera exclusiva, és a dir, exclusivament, a d’una manera més l’adjectiu corresponent: d’una manera casolana, d’una manera casta, d’una manera casual i d’una manera casuística. Hem dit d’una manera exclusiva fent abstracció del fet que hi ha un bon nombre de casos en què la definició, a causa, sens dubte, del sentit especial del mot definit, és tota una altra. Per exemple: en matèria civil, d’acord amb el dret civil («civilment»).
Determinar el grau de sinonímia entre manera i forma segurament ens duria massa lluny, així com potser tampoc no ens acabaríem de posar d’acord sobre la necessitat, en certs casos, de l’ús de l’article indefinit. Però si Fabra, en el seu diccionari, ens va fer aquest preciós «suggeriment», per què no l’hauríem d’aprofitar?
Com a amic i com a alcalde
Una d’aquestes normes gramaticals que a vegades algú, no se sap qui, posa en circulació i que arriben a tenir una certa acceptació és la que ens faria reduir a com el conjunt com a, que segons el DGLC vol dir «en qualitat de», davant els mots començats en a. En cap dels exemples del DGLC que hi ha al mot «com» el mot següent no comença en a, ni tampoc en els mots «amic» i «alcalde» no hi ha cap exemple de l’ús de com a. Però en trobem en molts altres mots, en què com a, desmentint aquella suposada norma, no s’ha vist reduït a com: com a apòstata («apostàticament »), judicar, sentenciar, com a àrbitre («arbitrar»), usat com a antisèptic («argentol»), assistir, donar consell com a assessor (a algú) («assessorar»), com a atribut («atributivament»).
Estar a punt
Sempre havíem dit, sense cap vacil·lació, estar a punt, amb valor absolut, és a dir, significant «estar disposat o preparat», o amb un infinitiu regit per la preposició de: estar a punt de començar, estar a punt d’arribar, estar a punt de ploure, etc. Probablement com a reacció contra l’ús abusiu del verb estar a causa de la terrible pressió del castellà, que ens fa dir El dinar estava molt bo o Li vaig telefonar però no estava, com un cas més d’ultracorrecció, algú va començar a dir ésser a punt en lloc de estar a punt i la iniciativa va tenir un èxit increïble, un èxit que ja voldríem per a d’altres iniciatives més felices. El cas és que avui són molts els qui, encara que continuen dient estar a punt en el seu llengua tge habitual, quan escriuen, o quan controlen l’expressió, diuen, disciplinadament, ésser a punt. Per exemple al teatre. Si hi arribeu amb el temps just, us diuen que estan a punt de començar, però la veu enregistrada que ens demana que desconnectem els mòbils ens informa, prèviament, amb un to molt formal, que la funció és a punt de començar.2
Com que la casuística de l’ús dels verbs ésser i estar a vegades és una mica envitricollada, creiem que escau, en aquest punt tan concret i específic, d’aportar a la qüestió tota la jurisprudència del DGLC, que no és pas escassa i en la qual no hem pas trobat cap vacil·lació o inconseqüència. En primer lloc, transcriurem els exemples dels articles on calia lògicament trobar-los: estar a apunt de (com a definició de acabar de, a «acabar»), estar a punt d’ocórrer a algú (alguna cosa) («cuidar»), estar a punt de fer una cosa, d’esdevenir-se una cosa («punt»). Vet aquí, encara, els altres exemples que tenim anotats: estar a punt de passar un mal pas («capella»), el cafè ja està a punt: ara el colen («colar»), que està a punt de collir («collidor»), està a punt de morir: ahir el van combregar («combregar »), estar a punt de dir-la (com a definició de tenir una cosa a la punta de la llengua , a «llengua »), estant al llit a punt de morir (com a definició de en el seu llit de mort, a «llit»), estar a punt de morir (com a definició de tenir un peu a la tomba, a «peu»), ...quan vol fer veure que està a punt de plorar («petarrell»), estava a punt de reeixir... («traveta»).
2. Una vegada, al Teatre Romea, de Barcelona, la veu enregistrada, després de la frase de consuetud, «La funció és a punt de començar», ens va deixar estupefactes amb un segon advertiment: «Tanmateix, està prohibit fer fotografies.» Tanmateix!
Un cas especial
Un exemple del DGLC que ens té el cor robat és el que trobem en l’article «vuit»: No arribarà fins el dia vuit. Sempre hem sostingut, contra el parer d’alguns dignes col·legues, com el nostre admirat amic Josep Ruaix, que en certs casos és perfectament vàlida la coincidència de la preposició fins (deixant de banda el cas en què equival a àdhuc) i l’article definit, és a dir, sense la preposició feble a, com s’esdevé en el nostre exemple del DGLC. Que sigui difícil de formular una norma de distribució que prevegi tots els casos possibles, no vol dir que no n’hi hagi alguns en què puguem considerar que és pertinent la coincidència fins el (la, etc.). En l’exemple transcrit, el subjecte és el·líptic, i cal suposar que és una designació personal. Però també podem suposar, amb el verb en plural, que el subjecte és, per exemple, els diners. Tindríem, aleshores, que Els diners no arribaran fins el dia vuit voldria dir que no arribaran abans del dia 8, és a dir, que no cobrarem abans d’aquesta data. I Els diners no arribaran fins al dia vuit significaria que abans d’aquesta data ja els hauríem despès tots. Podem afirmar que han coincidit a veure aquesta diferència de significació entre les dues construccions tots els nostres alumnes a la consideració dels quals, al llarg dels anys, hem sotmès aquesta qüestió. D’altra banda, cal veure que les dues construccions, amb la preposició a i sense, originen una pronominalització diferent, tal com mostren els exemples de diàleg següents: Em temo que els diners no arribaran fins el dia vuit. –I encara gràcies si arriben: no crec pas que arribin, el dia vuit. / Em sembla que els diners no arribaran fins al dia vuit. –Sí, home, que hi arribaran: encara en sobraran!
El DIEC va canviar aquest exemple per No arribarà fins al dia vuit de març. I en la GEC va ésser omès, tot i que en els seus articles històrics i biogràfics hi ha un bon nombre d’exemples de fins el (seguit, generalment, de la indicació numèrica d’un any). Es fàcil d’endevinar el criteri que, sobre aquest punt, tenien establert els redactors de la GEC, però les inconseqüències que no van saber evitar, en aquesta qüestió, són tan nombroses que arriben a desorientar el consultant. Però ara aniríem massa lluny. Només volíem, modestament, posar en relleu el profit que podem treure de la jurisprudència del diccionari de Pompeu Fabra
Més exemples d'abús de pronoms —a propòsit de Josep. Ruaix
En un article en què en rescata i amplia un d'anterior de Joan Bastardas, Josep Ruaix tracta de l'abús de les formes pronominals duplicades en casos com "... la literatura et fa consolar-te dels mals...".Des de l'època incerta en què vaig començar a tenir consciència de la llengua, m'ha sobtat sempre el diguem-ne mal ús estudiat per Bastardas i ara novament exposat per Ruaix. És una lectura que crec molt recomanable i que, passats els primers paràgrafs introductoris de la qüestió, es llegeix amb una gran facilitat, perquè consisteix en exemples comentats.
Proposo també un parell d'exemples de la mateixa qüestió, potser una mica forçats, però que són els que sempre em vénen a la memòria quan parlo d'aquest cas.
Suposem una mare que parla amb un fill petit:
– Au, vine, anem a pentinar (-Ø).
Un altre exemple
– Quan vam entrar, de seguida ens van fer seure (no pas asseure ni, encara menys, asseure'ns).
Un cas final –i aquí toparíem amb un ús clarament no pronominal del verb– seria amb "caure". Sense creure'l totalment paral·lel als altres, només el proposo per.si en un altre moment hi vaig la relació.
Aquells nois ens van fer caure (ni fer-nos ni caure'ns, és clar).
La referència de l'article es pot trobar a http://ves.cat/adxv
divendres, 12 de març del 2010
Més llenya
Sobre sexe, gènere, visbilitat, etc.
(Vegeu també "Repensar el gènere...")
(Vegeu també "Repensar el gènere...")
- Aquesta història ja fa massa anys que es debat –ben bé des de començament dels anys noranta.
- Els qui defensen la posició innovadora es poden considerar certament victoriosos després d’haver introduït el caos allà on no calia més que predicar la igualtat i la racionalitat.
- Fins ara, les solucions aplicades són insatisfactòries, i els escrits ho demostren: no segueixen un criteri homogeni; resolen certs casos i en deixen altres en l’oblit; arbitràries com són i aplicades per “no experts” en la complexa casuística propugnada, el resultat és indiscutiblement decebedor, i la llengua que en resulta, confusa, pobra i negligible.
- Els especialistes hi han dedicat atenció, però el desacord persisteix, sobretot perquè, malgrat la coincidència de la majoria i del clamor silenciós d’una gran part de parlants, continua imposant-se el criteri innovador. Vegeu unes quantes conclusions i propostes universitàries i de l’administració, no triades pel que diuen, proposen i defensen, sinó per l’autoritat que cal atribuir-los: Universitat de les Illes Balears, Universitat Autònoma de Barcelona,Universitat Oberta de Catalunya, Universitat Pompeu Fabra, Diputació de Barcelona, però també Diputació de Barcelona, Dr. Gabriel Bibiloni (Univ. Illes Balears),
dimarts, 9 de març del 2010
Repensar el gènere, gènere planià, literatura, prosa administrativa i feminisme combatent
Semblen encertades i molt oportunes les observacions de Teresa Amat prèvies al debat sobre «Repensar el gènere». Qui les hagi llegit de dalt a baix hauria d’entendre la seva posició. És una posició allunyada dels dogmatismes de la llengua d’avui i que crec que comparteix un important estol silenciós de persones que llegeixen i escriuen.
¿Hem d’entrar en consideracions científiques per arribar a la conclusió a què ja havíem arribat, per incomoditat o fins per repugnància, davant l’imperi de la marrada i la confusió? Potser a la ciència hi haurem de recórrer perquè tothom pugui comprendre que el llegat que tenim no és contrari al respecte a tota persona i que el que és una autèntica violència de gènere és parlar de pares i mares, gats i gates, girafes femelles i girafes mascles quan en aquests casos sempre ens hem entès parlant de pares, de gats i de girafes. Potser té sentit de recordar què diu Pla a propòsit del tuteig. Aquí sembla que hem entès que això fa modern i, sense pensar-hi un moment, ens hem fet més moderns.
Que Josep Pla, que passa per misogin, s’entretingui aparentment en aquest esforç de diferenciació expressa, de visibilització individual dels homes i de les dones, és digne de la remarca tan justa del comentari a què faig al·lusió i, en bona mesura, de les conclusions que se n’han de treure.
Després Teresa Amat proposa el paral·lelisme «ciutadans i ciutadanes, socis i sòcies», etc. Diria que això ja és una altra cançó, tot i que aquests «ciutadans i ciutadanes, socis i sòcies» conviden a pensar-hi. Però ella mateixa diu ben clar que això és una altra cosa. Crec que aquí potser ens hem d’aturar un moment i pensar si no parlem de literatura contra prosa administrativa.
En primer lloc, tot i haver-se produït en gran part en el periodisme, Pla fa literatura, no fa el periodisme de gasetilla. Els seus escrits són amenitzats, vivificats amb mil recursos, el primer dels quals és la llengua, el vocabulari, mai gratuït, sempre sorprenent i exacte, la fraseologia, la vivacitat i, entre tot d’altres coses, amb aquesta precisió, amb la distinció que Teresa Amat fa notar, de «els homes i les dones». Això dels homes i les dones no és pas indiferent ni insignificant i, en el meu cas, sempre, des de la primera lectura de Pla, ja fa potser quaranta anys, aquesta separació m'ha resultat com un viu toc d’atenció
Les cartes de les AMPA i els escrits dels ajuntaments, de la Generalitat, de l’administrador de finques, tot això ja no té res de gaire literari i, per poc que en llegim, topem i ensopeguem aquí i allà sempre amb les mateixes fórmules i cantarelles, cosa natural d’altra banda en un mena d’escrits mig codificats.
En Pla, aquesta precisió entre sexes és ocasional, és a dir, no és sistemàtica, però sí molt corrent, en un moment en què la producció comunicativa o «l’expressió literària» era força més limitada, quasi reservada als escriptors. Als anys cinquanta, seixanta o setanta, per parlar de la nostre record, no fluïa pas la quantitat absurda d’informació que ara hem de vèncer. Avui, tothom que escriu un avís, una carta comercial, una comunicació, etc., hi posa alguna punta de voluntat literària, de consciència d’assistent a cursos de llengua i comunicació. Si es compleixen aquests requisits, no dubteu que trobarem de seguida les marques del llenguatge oficial, que aplica, no caldria dir-ho, les consignes rebudes de la classe dirigent de la llengua, dels seus sacerdots i les seves sacerdotesses.
Entre els mots persistents en Pla hi ha els termes «adotzenat» i «desmonetitzat». Els agafo perquè crec veure que si avui –per congraciar-nos amb els censors o per seguir unes directrius en què creu poca gent, però segueix tothom–, imitéssim Pla en aquest ús de «els homes i les dones», ens ficaríem de peus a la galleda de l’adotzenament.
El que és pueril és instaurar uns models de parvulari que tothom ha de seguir tant si vol com si no vol i omplir-ho tot de persones, de homes artistes i dones artistes, col·laboradors, col·laboradores, els i les telefonistes, etc. I, encara més greu, seguir sense piular unes consignes que no són més que això: consignes. I tot serà a fi de bé, és a dir, de seguir tots i totes formats i formades en aquesta processó en què dibuixarem uns rengles ben drets, asèptics i avorrits i desertors de la vivacitat de la llengua, si és que encara n'hi ha una engruna per salvar.
¿Hem d’entrar en consideracions científiques per arribar a la conclusió a què ja havíem arribat, per incomoditat o fins per repugnància, davant l’imperi de la marrada i la confusió? Potser a la ciència hi haurem de recórrer perquè tothom pugui comprendre que el llegat que tenim no és contrari al respecte a tota persona i que el que és una autèntica violència de gènere és parlar de pares i mares, gats i gates, girafes femelles i girafes mascles quan en aquests casos sempre ens hem entès parlant de pares, de gats i de girafes. Potser té sentit de recordar què diu Pla a propòsit del tuteig. Aquí sembla que hem entès que això fa modern i, sense pensar-hi un moment, ens hem fet més moderns.
Que Josep Pla, que passa per misogin, s’entretingui aparentment en aquest esforç de diferenciació expressa, de visibilització individual dels homes i de les dones, és digne de la remarca tan justa del comentari a què faig al·lusió i, en bona mesura, de les conclusions que se n’han de treure.
Després Teresa Amat proposa el paral·lelisme «ciutadans i ciutadanes, socis i sòcies», etc. Diria que això ja és una altra cançó, tot i que aquests «ciutadans i ciutadanes, socis i sòcies» conviden a pensar-hi. Però ella mateixa diu ben clar que això és una altra cosa. Crec que aquí potser ens hem d’aturar un moment i pensar si no parlem de literatura contra prosa administrativa.
En primer lloc, tot i haver-se produït en gran part en el periodisme, Pla fa literatura, no fa el periodisme de gasetilla. Els seus escrits són amenitzats, vivificats amb mil recursos, el primer dels quals és la llengua, el vocabulari, mai gratuït, sempre sorprenent i exacte, la fraseologia, la vivacitat i, entre tot d’altres coses, amb aquesta precisió, amb la distinció que Teresa Amat fa notar, de «els homes i les dones». Això dels homes i les dones no és pas indiferent ni insignificant i, en el meu cas, sempre, des de la primera lectura de Pla, ja fa potser quaranta anys, aquesta separació m'ha resultat com un viu toc d’atenció
Les cartes de les AMPA i els escrits dels ajuntaments, de la Generalitat, de l’administrador de finques, tot això ja no té res de gaire literari i, per poc que en llegim, topem i ensopeguem aquí i allà sempre amb les mateixes fórmules i cantarelles, cosa natural d’altra banda en un mena d’escrits mig codificats.
En Pla, aquesta precisió entre sexes és ocasional, és a dir, no és sistemàtica, però sí molt corrent, en un moment en què la producció comunicativa o «l’expressió literària» era força més limitada, quasi reservada als escriptors. Als anys cinquanta, seixanta o setanta, per parlar de la nostre record, no fluïa pas la quantitat absurda d’informació que ara hem de vèncer. Avui, tothom que escriu un avís, una carta comercial, una comunicació, etc., hi posa alguna punta de voluntat literària, de consciència d’assistent a cursos de llengua i comunicació. Si es compleixen aquests requisits, no dubteu que trobarem de seguida les marques del llenguatge oficial, que aplica, no caldria dir-ho, les consignes rebudes de la classe dirigent de la llengua, dels seus sacerdots i les seves sacerdotesses.
Entre els mots persistents en Pla hi ha els termes «adotzenat» i «desmonetitzat». Els agafo perquè crec veure que si avui –per congraciar-nos amb els censors o per seguir unes directrius en què creu poca gent, però segueix tothom–, imitéssim Pla en aquest ús de «els homes i les dones», ens ficaríem de peus a la galleda de l’adotzenament.
El que és pueril és instaurar uns models de parvulari que tothom ha de seguir tant si vol com si no vol i omplir-ho tot de persones, de homes artistes i dones artistes, col·laboradors, col·laboradores, els i les telefonistes, etc. I, encara més greu, seguir sense piular unes consignes que no són més que això: consignes. I tot serà a fi de bé, és a dir, de seguir tots i totes formats i formades en aquesta processó en què dibuixarem uns rengles ben drets, asèptics i avorrits i desertors de la vivacitat de la llengua, si és que encara n'hi ha una engruna per salvar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
