Qui ho ha fet? - El subjecte

Amb poques excepcions, tota acció és normalment obra d'un subjecte determinat i identificable. Uns quants exemples ens permeten observar que el subjecte és l'autor de l'acció expressada pel verb (el subjecte, en blau, respon a la interrogació formulada al verb, en vermell, sobre l'autor de l'acció).

Aquest cotxe no corre gaire               Què o qui corre o no corre?
Se'ns ha penjat l'ordinador                 Què o qui es penja o s'ha penjat?
En Miquel es corda les sabates          Què o qui es corda?
L'Anna és una persona prudent         Què o qui és prudent?
Menjar massa no és aconsellable      Què o qui no és aconsellable?
La directora ha rebut els convidats  Què o qui rep?
Aquesta cadira caurà                           Què o qui caurà?
S'acosta una tempesta                          Què o qui s'acosta?
Li agrada llegir                                        Què o qui agrada?

En els exemples anteriors, tota acció és atribuïda a un autor o subjecte. Quan la naturalesa de l'acció no admet subjecte, parlem d'oracions impersonals, és a dir, les que no atribueixen l'acció a ningú. És el cas, per exemple, del verb caldre («Ja cal que corris», on «caldre» no és atribuïble a ningú: no hi ha ningú que «calgui») o dels verbs que expressen fenòmens atmosfèrics: «Ahir va ploure», «Ai, quin fred que fa! Plou i neva, plou i neva...» (ploure o fer fred, nevar, no són accions atribuïdes a cap subjecte específic).

Quan el verb és susceptible de transmetre l'acció a un objecte (un objecte personal o impersonal), diem que el verb és transitiu. En tenim un exemple en La directora ha rebut els convidats (aquí, en efecte, l'acció de rebre, exercida per la directora, recau sobre els convidats, que són rebuts: són l'objecte de l'acció de «rebre»). La directora és l'autora de l'acció (subjecte); els convidats són els que reben el resultat d'aquesta acció (complement directe).

Les oracions de verb transitiu admeten de ser girades com un mitjó: un cop girades, en diem oracions passives (en contraposició a l'estat de les oracions actives). Si en una oració transitiva normal (activa) diem La directora ha rebut els convidats, Els pares estimen els fills, en la contrària (passiva), el paper predominant passa de l'actor al receptor. En el cas d'aquests mateixos exemples, direm: Els convidats han estat rebuts per la directora, Els fills són estimats pels pares.

En els usos administratius, però, ha esdevingut relativament corrent –no pas d'ara– de crear fórmules artificioses per evitar que l'acció sigui atribuïda a un subjecte clar (explícit o implícit). Entre els mitjans per aconseguir aquest fi, n'observem dos de bastant estesos en els escrits oficials, basats, l'un, en un ús agramatical de la passiva (passiva pronominal «amb subjecte» (cas 1), i l'altre en una nova aplicació de la combinació prepositiva «des de»(cas 2). Així, veiem que, amb aquests usos despersonalitzadors, una oració tan normal com

L'associació concedeix premis de periodisme

es presenta sovint sota les formes següents:

1) Per l'associació es concedeixen premis de periodisme
2) Des de l'associació es concedeixen premis de periodisme

i així sembla aconseguit l'objectiu de no atribuir expressament l'acció a cap subjecte determinat (en aquest cas, és indubtable que el subjecte és l'associació).

Per comprendre el caràcter antinatural d'aquestes construccions n'hi ha prou d'aplicar-les a uns exemples més elementals i del parlar de cada dia, com els proposats al començament:

cas normal                                                   cas forçat i antinatural

la directora ha rebut les noies           s'ha rebut les noies  per la directora
els pares estimen els fills                    s'estima els fills pels pares
els pares estimen els fills                    des dels pares s'estima els fills

Si efectivament hem d'evitar l'expressió directa del subjecte, ho farem amb recursos legítims, però no amb construccions gramaticalment forçades i allunyades de la realitat de la llengua. Davant una oració construïda segons aquest fals model, com per exemple «S'aplicarà el coeficient que pel Ministeri d'Economia s'anomena "índex de preus al consum"», hauríem de recórrer a la forma directa i escriure «S'aplicarà el coeficient que el Ministeri d'Economia anomena "índex de preus al consum"». Si bé no es pot descartar la passiva d'aquesta construcció, aquí expressada pel participi «anomenat» («S'aplicarà el coeficient anomenat "índex de preus al consum" pel Ministeri d'Economia»), és de reconèixer que la primera és més directa i clara, mentre que la segona convida a una certa confusió.

Davant aquestes fórmules contràries al sentit comú, a la claredat i l'economia de llenguatge, convé adoptar una actitud crítica i recórrer únicament a la despersonalització en el cas que això sigui efectivament el que pretenem, però evitant d'arribar-hi per mitjans agramaticals i contraris al parlar.

El paper i la utilitat de la veu passiva consisteix, justament, a ocultar el subjecte, a resoldre'n l'absència en cas de no poder-lo identificar o bé a situar-lo en una posició secundària, fent-li perdre, doncs, protagonisme, com en aquests exemples: «Els pares van ser convidats a l'acte», «Els periodistes han estat premiats». En aquests darrers exemples veiem que el subjecte, l'autor de l'acció –qui convida o qui premia–, és ocultat amb tota naturalitat i sense violència amb l'ús de la veu passiva.