dissabte, 27 de març del 2010

Qui ho ha fet? - El subjecte

Amb poques excepcions, tota acció és normalment obra d'un subjecte determinat i identificable. Uns quants exemples ens permeten observar que el subjecte és l'autor de l'acció expressada pel verb (el subjecte, en blau, respon a la interrogació formulada al verb, en vermell, sobre l'autor de l'acció).

Aquest cotxe no corre gaire               Què o qui corre o no corre?
Se'ns ha penjat l'ordinador                 Què o qui es penja o s'ha penjat?
En Miquel es corda les sabates          Què o qui es corda?
L'Anna és una persona prudent         Què o qui és prudent?
Menjar massa no és aconsellable      Què o qui no és aconsellable?
La directora ha rebut els convidats  Què o qui rep?
Aquesta cadira caurà                           Què o qui caurà?
S'acosta una tempesta                          Què o qui s'acosta?
Li agrada llegir                                        Què o qui agrada?

En els exemples anteriors, tota acció és atribuïda a un autor o subjecte. Quan la naturalesa de l'acció no admet subjecte, parlem d'oracions impersonals, és a dir, les que no atribueixen l'acció a ningú. És el cas, per exemple, del verb caldre («Ja cal que corris», on «caldre» no és atribuïble a ningú: no hi ha ningú que «calgui») o dels verbs que expressen fenòmens atmosfèrics: «Ahir va ploure», «Ai, quin fred que fa! Plou i neva, plou i neva...» (ploure o fer fred, nevar, no són accions atribuïdes a cap subjecte específic).

Quan el verb és susceptible de transmetre l'acció a un objecte (un objecte personal o impersonal), diem que el verb és transitiu. En tenim un exemple en La directora ha rebut els convidats (aquí, en efecte, l'acció de rebre, exercida per la directora, recau sobre els convidats, que són rebuts: són l'objecte de l'acció de «rebre»). La directora és l'autora de l'acció (subjecte); els convidats són els que reben el resultat d'aquesta acció (complement directe).

Les oracions de verb transitiu admeten de ser girades com un mitjó: un cop girades, en diem oracions passives (en contraposició a l'estat de les oracions actives). Si en una oració transitiva normal (activa) diem La directora ha rebut els convidats, Els pares estimen els fills, en la contrària (passiva), el paper predominant passa de l'actor al receptor. En el cas d'aquests mateixos exemples, direm: Els convidats han estat rebuts per la directora, Els fills són estimats pels pares.

En els usos administratius, però, ha esdevingut relativament corrent –no pas d'ara– de crear fórmules artificioses per evitar que l'acció sigui atribuïda a un subjecte clar (explícit o implícit). Entre els mitjans per aconseguir aquest fi, n'observem dos de bastant estesos en els escrits oficials, basats, l'un, en un ús agramatical de la passiva (passiva pronominal «amb subjecte» (cas 1), i l'altre en una nova aplicació de la combinació prepositiva «des de»(cas 2). Així, veiem que, amb aquests usos despersonalitzadors, una oració tan normal com

L'associació concedeix premis de periodisme

es presenta sovint sota les formes següents:

1) Per l'associació es concedeixen premis de periodisme
2) Des de l'associació es concedeixen premis de periodisme

i així sembla aconseguit l'objectiu de no atribuir expressament l'acció a cap subjecte determinat (en aquest cas, és indubtable que el subjecte és l'associació).

Per comprendre el caràcter antinatural d'aquestes construccions n'hi ha prou d'aplicar-les a uns exemples més elementals i del parlar de cada dia, com els proposats al començament:

cas normal                                                   cas forçat i antinatural

la directora ha rebut les noies           s'ha rebut les noies  per la directora
els pares estimen els fills                    s'estima els fills pels pares
els pares estimen els fills                    des dels pares s'estima els fills

Si efectivament hem d'evitar l'expressió directa del subjecte, ho farem amb recursos legítims, però no amb construccions gramaticalment forçades i allunyades de la realitat de la llengua. Davant una oració construïda segons aquest fals model, com per exemple «S'aplicarà el coeficient que pel Ministeri d'Economia s'anomena "índex de preus al consum"», hauríem de recórrer a la forma directa i escriure «S'aplicarà el coeficient que el Ministeri d'Economia anomena "índex de preus al consum"». Si bé no es pot descartar la passiva d'aquesta construcció, aquí expressada pel participi «anomenat» («S'aplicarà el coeficient anomenat "índex de preus al consum" pel Ministeri d'Economia»), és de reconèixer que la primera és més directa i clara, mentre que la segona convida a una certa confusió.

Davant aquestes fórmules contràries al sentit comú, a la claredat i l'economia de llenguatge, convé adoptar una actitud crítica i recórrer únicament a la despersonalització en el cas que això sigui efectivament el que pretenem, però evitant d'arribar-hi per mitjans agramaticals i contraris al parlar.

El paper i la utilitat de la veu passiva consisteix, justament, a ocultar el subjecte, a resoldre'n l'absència en cas de no poder-lo identificar o bé a situar-lo en una posició secundària, fent-li perdre, doncs, protagonisme, com en aquests exemples: «Els pares van ser convidats a l'acte», «Els periodistes han estat premiats». En aquests darrers exemples veiem que el subjecte, l'autor de l'acció –qui convida o qui premia–, és ocultat amb tota naturalitat i sense violència amb l'ús de la veu passiva.

divendres, 26 de març del 2010

Fins - Fins a, segons Pompeu Fabra

En la Conversa del 8 d'abril 1923 (núm. 352 de l'edició Barcino), Fabra escriu:

«Ens demanen quan s’ha d’escriure fins i quan fins a en les determinacions de lloc i de temps. Segons nosaltres hauria de servir de guia per decidir si, darrera fins, cal o no usar a (i qui diu a, diu qualsevol altra preposició) la regla següent:

»El fins local o temporal precedeix sempre una designació de lloc o de temps; ara bé, aquesta designació ha de tenir, darrera fins, la mateixa forma que tindria en absència d’aquesta preposició. Si diem Són allà (designació de lloc: allà, sense preposició), direm Van arribar fins allà. Si diem Són a la barraca (designació de lloc: a la barraca, amb la preposició a), direm Van arribar fins a la barraca. Anàlogament: si diem Vindrà demà, direm No vindrà fins demà, i si diem Vindrà a la nit, direm No vindrà fins a la nit.

»Així mateix, creiem nosaltres, si hom diu Érem en aquella muntanya, etc., hauria de dir Arribàrem fins en aquella muntanya

dijous, 25 de març del 2010

Rescato notes útils d'Albert Jané


Continuo la guerra pel meu compte –almenys alguna escaramussa– i transcric uns passatges triats (només alguns, i triats) que seria bo no ignorar. Són d’un article d’Albert Jané publicat al núm. 47 de la revista Llengua Nacional

El datiu possessiu

A vegades hom es planteja si cal dir Prohibida l’entrada als menors o bé Prohibida l’entrada dels menors. Entenem que totes dues construccions són perfectament vàlides i que no hi ha res a retreure a cap d’elles. Si les havíem de dividir, cada una, en dues seqüències, tindríem Prohibida l’entrada / als menors i Prohibida / l’entrada dels menors. Dit altrament, en el primer cas tenim en als menors un complement indirecte o datiu, que es podria pronominalitzar perfectament si en lloc d’un participi passat com prohibida teníem una forma verbal personal com han prohibit: Els han prohibit l’entrada. I en el segon cas tenim un genitiu o complement de nom, en què determinem un nom amb un altre nom, per mitjà de la preposició de, tal com és usual. Aquest complement, en teoria, es podria reduir al pronom en, i, més normalment, es podria representar pel terme possessiu: N’han prohibit l’entrada (solució, certament, artificiosa, per més que avui n’abusi el llenguatge desigual i insegur dels mitjans de comunicació) i Han prohibit la seva entrada.



Els adverbis en -ment

Ens volem referir, ara, a les definicions que trobem en el DGLC dels adverbis de manera creats a partir de la forma femenina d’un adjectiu i el sufix -ment: àgilment, bàrbarament, clarament, etc.

En lloc d’aquestes formes adverbials, sovint per raons estilístiques, especialment amb el propòsit d’evitar un nombre excessiu de mots amb la mateixa terminació, és usual de recórrer a frases adverbials equivalents, com, per exemple, de forma casolana, d’una forma casta, de manera casual i d’una manera casuística. Ara: ¿podem considerar acceptables totes quatre solucions? No gosaríem pas condemnar-ne cap en termes absoluts, però sí que podem afirmar que el DGLC, que conté uns quants centenars d’adverbis en - ment, recorre, d’una manera exclusiva, és a dir, exclusivament, a d’una manera més l’adjectiu corresponent: d’una manera casolana, d’una manera casta, d’una manera casual i d’una manera casuística. Hem dit d’una manera exclusiva fent abstracció del fet que hi ha un bon nombre de casos en què la definició, a causa, sens dubte, del sentit especial del mot definit, és tota una altra. Per exemple: en matèria civil, d’acord amb el dret civil («civilment»).

Determinar el grau de sinonímia entre manera i forma segurament ens duria massa lluny, així com potser tampoc no ens acabaríem de posar d’acord sobre la necessitat, en certs casos, de l’ús de l’article indefinit. Però si Fabra, en el seu diccionari, ens va fer aquest preciós «suggeriment», per què no l’hauríem d’aprofitar?



Com a amic i com a alcalde

Una d’aquestes normes gramaticals que a vegades algú, no se sap qui, posa en circulació i que arriben a tenir una certa acceptació és la que ens faria reduir a com el conjunt com a, que segons el DGLC vol dir «en qualitat de», davant els mots començats en a. En cap dels exemples del DGLC que hi ha al mot «com» el mot següent no comença en a, ni tampoc en els mots «amic» i «alcalde» no hi ha cap exemple de l’ús de com a. Però en trobem en molts altres mots, en què com a, desmentint aquella suposada norma, no s’ha vist reduït a com: com a apòstata («apostàticament »), judicar, sentenciar, com a àrbitre («arbitrar»), usat com a antisèptic («argentol»), assistir, donar consell com a assessor (a algú) («assessorar»), com a atribut («atributivament»).



Estar a punt

Sempre havíem dit, sense cap vacil·lació, estar a punt, amb valor absolut, és a dir, significant «estar disposat o preparat», o amb un infinitiu regit per la preposició de: estar a punt de començar, estar a punt d’arribar, estar a punt de ploure, etc. Probablement com a reacció contra l’ús abusiu del verb estar a causa de la terrible pressió del castellà, que ens fa dir El dinar estava molt bo o Li vaig telefonar però no estava, com un cas més d’ultracorrecció, algú va començar a dir ésser a punt en lloc de estar a punt i la iniciativa va tenir un èxit increïble, un èxit que ja voldríem per a d’altres iniciatives més felices. El cas és que avui són molts els qui, encara que continuen dient estar a punt en el seu llenguatge habitual, quan escriuen, o quan controlen l’expressió, diuen, disciplinadament, ésser a punt. Per exemple al teatre. Si hi arribeu amb el temps just, us diuen que estan a punt de començar, però la veu enregistrada que ens demana que desconnectem els mòbils ens informa, prèviament, amb un to molt formal, que la funció és a punt de començar.2

Com que la casuística de l’ús dels verbs ésser i estar a vegades és una mica envitricollada, creiem que escau, en aquest punt tan concret i específic, d’aportar a la qüestió tota la jurisprudència del DGLC, que no és pas escassa i en la qual no hem pas trobat cap vacil·lació o inconseqüència. En primer lloc, transcriurem els exemples dels articles on calia lògicament trobar-los: estar a apunt de (com a definició de acabar de, a «acabar»), estar a punt d’ocórrer a algú (alguna cosa) («cuidar»), estar a punt de fer una cosa, d’esdevenir-se una cosa («punt»). Vet aquí, encara, els altres exemples que tenim anotats: estar a punt de passar un mal pas («capella»), el cafè ja està a punt: ara el colen («colar»), que està a punt de collir («collidor»), està a punt de morir: ahir el van combregar («combregar »), estar a punt de dir-la (com a definició de tenir una cosa a la punta de la llengua, a «llengua»), estant al llit a punt de morir (com a definició de en el seu llit de mort, a «llit»), estar a punt de morir (com a definició de tenir un peu a la tomba, a «peu»), ...quan vol fer veure que està a punt de plorar («petarrell»), estava a punt de reeixir... («traveta»).


2. Una vegada, al Teatre Romea, de Barcelona, la veu enregistrada, després de la frase de consuetud, «La funció és a punt de començar», ens va deixar estupefactes amb un segon advertiment: «Tanmateix, està prohibit fer fotografies.» Tanmateix!





Un cas especial

Un exemple del DGLC que ens té el cor robat és el que trobem en l’article «vuit»: No arribarà fins el dia vuit. Sempre hem sostingut, contra el parer d’alguns dignes col·legues, com el nostre admirat amic Josep Ruaix, que en certs casos és perfectament vàlida la coincidència de la preposició fins (deixant de banda el cas en què equival a àdhuc) i l’article definit, és a dir, sense la preposició feble a, com s’esdevé en el nostre exemple del DGLC. Que sigui difícil de formular una norma de distribució que prevegi tots els casos possibles, no vol dir que no n’hi hagi alguns en què puguem considerar que és pertinent la coincidència fins el (la, etc.). En l’exemple transcrit, el subjecte és el·líptic, i cal suposar que és una designació personal. Però també podem suposar, amb el verb en plural, que el subjecte és, per exemple, els diners. Tindríem, aleshores, que Els diners no arribaran fins el dia vuit voldria dir que no arribaran abans del dia 8, és a dir, que no cobrarem abans d’aquesta data. I Els diners no arribaran fins al dia vuit significaria que abans d’aquesta data ja els hauríem despès tots. Podem afirmar que han coincidit a veure aquesta diferència de significació entre les dues construccions tots els nostres alumnes a la consideració dels quals, al llarg dels anys, hem sotmès aquesta qüestió. D’altra banda, cal veure que les dues construccions, amb la preposició a i sense, originen una pronominalització diferent, tal com mostren els exemples de diàleg següents: Em temo que els diners no arribaran fins el dia vuit. –I encara gràcies si arriben: no crec pas que arribin, el dia vuit. / Em sembla que els diners no arribaran fins al dia vuit. –Sí, home, que hi arribaran: encara en sobraran!

El DIEC va canviar aquest exemple per No arribarà fins al dia vuit de març. I en la GEC va ésser omès, tot i que en els seus articles històrics i biogràfics hi ha un bon nombre d’exemples de fins el (seguit, generalment, de la indicació numèrica d’un any). Es fàcil d’endevinar el criteri que, sobre aquest punt, tenien establert els redactors de la GEC, però les inconseqüències que no van saber evitar, en aquesta qüestió, són tan nombroses que arriben a desorientar el consultant. Però ara aniríem massa lluny. Només volíem, modestament, posar en relleu el profit que podem treure de la jurisprudència del diccionari de Pompeu Fabra

Més exemples d'abús de pronoms —a propòsit de Josep. Ruaix

En un article en què en rescata  i amplia un d'anterior de Joan Bastardas, Josep Ruaix tracta de l'abús de les formes pronominals duplicades en casos com "... la literatura et fa consolar-te dels mals...".

Des de l'època incerta en què vaig començar a tenir consciència de la llengua, m'ha sobtat sempre el diguem-ne mal ús estudiat per Bastardas i ara novament exposat per Ruaix.  És una lectura que crec molt recomanable i que, passats els primers paràgrafs introductoris de la qüestió, es llegeix amb una gran facilitat, perquè consisteix en exemples comentats.

Proposo també un parell d'exemples de la mateixa qüestió, potser una mica forçats, però que són els que sempre em vénen a la memòria quan parlo d'aquest cas.

Suposem una mare que parla amb un fill petit:

Au, vine, anem a pentinar (-Ø).

Un altre exemple
Quan vam entrar, de seguida ens van fer seure (no pas asseure ni, encara menys, asseure'ns).

Un cas final –i aquí toparíem amb un ús clarament no pronominal del verb– seria amb "caure". Sense creure'l totalment paral·lel als altres, només el proposo per.si en un altre moment hi vaig la relació.

Aquells nois ens van fer caure (ni fer-nos ni caure'ns, és clar).

La referència de l'article es pot trobar a http://ves.cat/adxv

divendres, 12 de març del 2010

Més llenya

Sobre sexe, gènere, visbilitat, etc.
(Vegeu també "Repensar el gènere...")


  • Aquesta història ja fa massa anys que es debat –ben bé des de començament dels anys noranta.
  • Els qui defensen la posició innovadora es poden considerar certament victoriosos després d’haver introduït el caos allà on no calia més que predicar la igualtat i la racionalitat.
  • Fins ara, les solucions aplicades són insatisfactòries, i els escrits ho demostren: no segueixen un criteri homogeni; resolen certs casos i en deixen altres en l’oblit; arbitràries com són i aplicades per “no experts” en la complexa casuística propugnada, el resultat és indiscutiblement decebedor, i la llengua que en resulta, confusa, pobra i negligible.
  • Els especialistes hi han dedicat atenció, però el desacord persisteix, sobretot perquè, malgrat la coincidència de la majoria i del clamor silenciós d’una gran part de parlants, continua imposant-se el criteri innovador. Vegeu unes quantes conclusions i propostes universitàries i de l’administració, no triades pel que diuen, proposen i defensen, sinó per l’autoritat que cal atribuir-los: Universitat de les Illes Balears, Universitat Autònoma de Barcelona,Universitat Oberta de Catalunya, Universitat Pompeu Fabra, Diputació de Barcelona, però també Diputació de Barcelona, Dr. Gabriel Bibiloni (Univ. Illes Balears),

dimarts, 9 de març del 2010

Repensar el gènere, gènere planià, literatura, prosa administrativa i feminisme combatent

Semblen encertades i molt oportunes les observacions de Teresa Amat prèvies al debat sobre «Repensar el gènere». Qui les hagi llegit de dalt a baix hauria d’entendre la seva posició. És una posició allunyada dels dogmatismes de la llengua d’avui i que crec que comparteix un important estol silenciós de persones que llegeixen i escriuen.

¿Hem d’entrar en consideracions científiques per arribar a la conclusió a què ja havíem arribat, per incomoditat o fins per repugnància, davant l’imperi de la marrada i la confusió? Potser a la ciència hi haurem de recórrer perquè tothom pugui comprendre que el llegat que tenim no és contrari al respecte a tota persona i que el que és una autèntica violència de gènere és parlar de pares i mares, gats i gates, girafes femelles i girafes mascles quan en aquests casos sempre ens hem entès parlant de pares, de gats i de girafes. Potser té sentit de recordar què diu Pla a propòsit del tuteig. Aquí sembla que hem entès que això fa modern i, sense pensar-hi un moment, ens hem fet més moderns.

Que Josep Pla, que passa per misogin, s’entretingui aparentment en aquest esforç de diferenciació expressa, de visibilització individual dels homes i de les dones, és digne de la remarca tan justa del comentari a què faig al·lusió i, en bona mesura, de les conclusions que se n’han de treure.

Després Teresa Amat proposa el paral·lelisme «ciutadans i ciutadanes, socis i sòcies», etc. Diria que això ja és una altra cançó, tot i que aquests «ciutadans i ciutadanes, socis i sòcies» conviden a pensar-hi. Però ella mateixa diu ben clar que això és una altra cosa. Crec que aquí potser ens hem d’aturar un moment i pensar si no parlem de literatura contra prosa administrativa.

En primer lloc, tot i haver-se produït en gran part en el periodisme, Pla fa literatura, no fa el periodisme de gasetilla. Els seus escrits són amenitzats, vivificats amb mil recursos, el primer dels quals és la llengua, el vocabulari, mai gratuït, sempre sorprenent i exacte, la fraseologia, la vivacitat i, entre tot d’altres coses, amb aquesta precisió, amb la distinció que Teresa Amat fa notar, de «els homes i les dones». Això dels homes i les dones no és pas indiferent ni insignificant i, en el meu cas, sempre, des de la primera lectura de Pla, ja fa potser quaranta anys, aquesta separació m'ha resultat com un viu toc d’atenció

Les cartes de les AMPA i els escrits dels ajuntaments, de la Generalitat, de l’administrador de finques, tot això ja no té res de gaire literari i, per poc que en llegim, topem i ensopeguem aquí i allà sempre amb les mateixes fórmules i cantarelles, cosa natural d’altra banda en un mena d’escrits mig codificats.

En Pla, aquesta precisió entre sexes és ocasional, és a dir, no és sistemàtica, però sí molt corrent, en un moment en què la producció comunicativa o «l’expressió literària» era força més limitada, quasi reservada als escriptors. Als anys cinquanta, seixanta o setanta, per parlar de la nostre record, no fluïa pas la quantitat absurda d’informació que ara hem de vèncer. Avui, tothom que escriu un avís, una carta comercial, una comunicació, etc., hi posa alguna punta de voluntat literària, de consciència d’assistent a cursos de llengua i comunicació. Si es compleixen aquests requisits, no dubteu que trobarem de seguida les marques del llenguatge oficial, que aplica, no caldria dir-ho, les consignes rebudes de la classe dirigent de la llengua, dels seus sacerdots i les seves sacerdotesses.

Entre els mots persistents en Pla hi ha els termes «adotzenat» i «desmonetitzat». Els agafo perquè crec veure que si avui –per congraciar-nos amb els censors o per seguir unes directrius en què creu poca gent, però segueix tothom–, imitéssim Pla en aquest ús de «els homes i les dones», ens ficaríem de peus a la galleda de l’adotzenament.

El que és pueril és instaurar uns models de parvulari que tothom ha de seguir tant si vol com si no vol i omplir-ho tot de persones, de homes artistes i dones artistes, col·laboradors, col·laboradores, els i les telefonistes, etc. I, encara més greu, seguir sense piular unes consignes que no són més que això: consignes. I tot serà a fi de bé, és a dir, de seguir tots i totes formats i formades en aquesta processó en què dibuixarem uns rengles ben drets, asèptics i avorrits i desertors de la vivacitat de la llengua, si és que encara n'hi ha una engruna per salvar.