Els hi —o "Fabra i l'adequació al registre"

Fabra i l'adequació al registre

ALBERT PLA NUALART 

Actualitzada el 17/07/2012 00:00

Ahir deia que en una obra de teatre que vol reflectir les converses espontànies de gent que parla dialecte central -sigui de Barcelona, Vic, Manresa, Girona, Reus, Valls, etc.-, i que està farcida de col·loquialismes, és poc adequat l'ús de la forma els per a un datiu plural. Resulta més adequat, per exemple, "No els hi donaré ni un duro" que "No els donaré ni un duro".

Un més adequat que vol dir també més correcte , si entenem la correcció com a adequació al registre. Aquest és el parer dominant dels lingüistes dels grans mitjans i el reflecteix molt bé l'apartat de l'ÉsAdir dedicat als pronoms febles.

Ha calgut que els nostres millors pedagogs, amb López del Castillo al capdavant, difonguessin activament la idea en tota mena de manuals, i que acadèmics eminents com Lluís Payrató la fonamentessin, perquè hagi anat penetrant en el cos social.

Només cal escoltar l'anglès d'una sèrie com The wire per adonar-se de fins a quin punt aquest concepte de correcció és compartit per les grans llengües de cultura. Però en català -en un signe més de poca normalitat social- encara aixeca suspicàcies, com si fos cosa de quatre eixelebrats.

El cert és que deriva directament del mestratge de Fabra. En cito literalment una conversa del 1929: "Cal tenir en compte que un mot pot ésser bo, però no adequat a un determinat estil. ¿Quin efecte estrany no faria, per exemple, en el teatre, un diàleg entre gent barcelonina en què els personatge diguessin sistemàticament quelcomen lloc d' alguna cosa ?"

___________________

Gràcies a Albert Pla Nualart, que llegeixo cada dia amb interès i sovint amb sorpresa, sabem que ja no hem d’ensenyar que el plural de “li” és “els”, sinó “els hi", almenys en els registres “no formals”, perquè realment és el que diu el 98% de la població que té el gust de parlar la llengua d’aquest diari. I en la llengua parlada, quins registres formals hem d’explicar, si no aquests? (Alguns botiguers “de comarques” i poc cultivats encara cometen la imprudència de no regir-se pel català estàndard i semblen abduïts per Fabra i els fabristes!)

Probablement no trigarem a poder ensenyar que, al costat de “els hi”, també s’admet la forma “lis”, tan viva i corrent en el llenguatge d’avui. En conseqüència, haurem d’admetre que tant és dir “No els hi donaré un duro” com “No lis donaré un duro”, al costat de la forma erudita o arcaicoacadèmica “No els donaré un duro”.

I d’aquí passarem a convertir un objecte directe en un d’indirecte, i, amb tota adequació al català que ara es parla, podrem dir “Ahir els hi vaig veure” (no referint-se el pronom, és clar, al lloc on vaig veure aquestes possibles persones, sinó representant el complement d’objecte, les persones vistes).

Una altra esperança és que, seguint la tendència marcada per la fórmula “esclar”, s’arribi a proposar la forma “elzi”, més acordada a la pronúncia i plenament justificada, perquè si la combinació “els hi” no respon a res (el pronom “hi” resulta aquí sintàcticament superflu i contrari al que ensenyàvem per fer entendre aquesta qüestió: que, a dos complements, dos pronoms; a un complement, un de sol), que justificaria de mantenir-la?

Potser no és el moment d’entrar a considerar altres combinacions amb “els hi”, en què els arcaïtzants sostenen “els ho”, “els en”...