diumenge, 30 de gener del 2011

Paraules claus. Paraules trampa


.
.
No m'afegeixo, que consti, als "antiplanualart" sistemàtics. Discrepo en moltes coses dels punts de vista d'Albert Pla Nualart, però en altres em sembla que hi toca i que els seus encerts ofereixen visions clares. Per exemple, referint-se a la tan suada qüestió del sexe i el gènere, li vaig sentir una defensa molt raonada del masculí genèric, que argumentava dient que si, per exemple, diem: "Fa tres dies que tinc mal de queixal", aquest mal de queixal no es refereix exclusivament a les hores de sol, als dies, sinó també a les nits.


Això era una comparació diguem que ben trobada per fer veure que si fins ara ens hem entès parlat dels "pares d'alumnes" sense distingir si van amb pantalons o faldilles, seria absurd d'obligar-nos a dir "els pares i les mares dels alumnes i les alumnes". Gairebé anecdòtic, però útil i fidel a la realitat.

Dic que no comparteixo tot el que diu, però es veu que ell tampoc. Avui, diumenge 30 de gener 2011, escriu un article a l'Ara amb el títol "El regust amarg del cafè irlandès".

    El regust amarg del cafè irlandès

    Les batalles ideològiques, les que fan que l'opinió pública tendeixi a veure les coses d'una certa manera, les guanya qui és capaç d'imposar paraules que ja són, en elles mateixes, ideologia. El nostre sentit crític és capaç, en el millor dels casos, de detectar trampes en els raonaments, però els raonaments es fan amb paraules i, quan la trampa és la mateixa paraula, hi caiem de quatre potes, perquè el sentit de les paraules és per a la majoria un punt de partida del pensament, una cambra tancada que mai s'il·lumina.

    Les paraules trampa fan innocus molts debats públics, els impedeixen abordar el nucli dels problemes. Deixen sempre en la penombra els autèntics responsables. Són tan insidioses que fins i tot intoxiquen qui en coneix el costat fosc. La missió d'un intel·lectual hauria de ser denunciar-les i expulsar-les de l'àgora quan un prolongat ús pervers les ha tornat inservibles. I denunciar els que, al servei dels poders que s'hi escuden, fan tot el possible per potenciar-les.

    En són exemples clàssics que de la voluntat de ser de les nacions sense estat se'n digui nacionalisme ; i de la d'un estat d'imposar una única nació, no-nacionalisme . O que la violència desesperada d'un poble sotmès sigui terrorisme ; i la d'un estat armat fins a les dents, legítima defensa . Saber-ho, però, no impedeix que els gran mitjans les continuïn usant en aquest sentit i que el verí que destil·len ens vagi penetrant i ens incapaciti per abordar conflictes socials que demanarien la mateixa paciència i habilitat que ha de tenir un artificier per desactivar una bomba de rellotgeria.

    Pel que fa a la salut del català, hi ha una paraula trampa que ja fa molt anys que ens anestesia i no ens deixa veure el nucli del problema: la paraula bilingüisme . L'ús de bilingüisme per descriure la nostra realitat lingüística ja és, per ell mateix, una claudicació. El seu verí està fet de dues mentides. La més ingènua i popular va escampant pel cos social que castellà i català conviuen en una bucòlica relació d'igualtat i simetria gràcies a la tolerància i els bons sentiments.

    La més perversa i intel·lectual afirma que aquesta relació és possible i desitjable, encara que la història demostri que només serveix de coartada perquè la llengua forta vagi devorant la que se suposa que respecta i aprecia. Això sí, prou lentament perquè sembli que juguen.

    I la prova més evident de la trampa és que, si demanem bilingüisme, els defensors del bilingüisme se'ns giraran en contra. La simetria exigiria que, als territoris bilingües on es parla A i B, si hi ha bosses de monolingües de A, també n'hi hagi de B. Dit d'una altra manera, que -mai i en cap cas- A sigui la llengua de tots i B només la d'uns quants, perquè això condemna B a jugar en un camp que fa pendent i en què la força de la gravetat va amb l'equip rival.

    Si d'aquest camp en diem bilingüisme només cal deixar passar el temps perquè el resultat sigui d'escàndol: els gols van caient pel seu propi pes. Però si gosem demanar un terreny més pla, encara que sigui amb petits avenços per reduir el desnivell -com ara la llei del cinema-, es remouen els ossos del Cid Campeador i torna l'esperit de Reconquesta.

    Ara que s'ha demostrat que l'Espanya federalista era una il·lusió i que a l'Espanya real fins i tot li sembla massa el cafè per a tothom, potser ha arribat el moment d'entendre que si tenir un estat és l'única manera de salvar la nació, tenir una llengua és l'única manera de salvar el català.

    Una llengua que serà prou petita perquè el poliglotisme sigui més necessari que mai, però que també ha de ser la comuna i necessària en el seu territori, com ho és l'holandès a Holanda i el suec a Suècia.

    El bilingüisme és l'altre camí: és el que ha seguit l'irlandès a Irlanda. A Irlanda van aconseguir la independència i fa temps que són estat, però mai no van baixar del tren del bilingüisme . No dic que fessin mal fet: és una opció respectable. El que dic és que hauríem de decidir què fem sense autoenganys, sent conscients que si no baixem del bilingüisme, encara que arribem a tenir estat, el català se'ns anirà fonent fins a convertir-se en una realitat folklòrica com l'irlandès.

Els primers mots del segon paràgraf són "Les paraules trampa fan innocus molts debats públics, els impedeixen abordar el nucli dels problemes."

Si l'exemple que en Pla ens havia proposat era "paraules claus", aquí, no hauria hagut de posar el segon element en plural, "paraules trampes"?

La qüestió de les "paraules clau" denota una vacil·lació que potser els més embriagats per la llengua tenim la curiositat d'analitzar. Què fan les altres llengües?

Vacil·lacions a part, la llengua va fent sempre el seu camí, i no hauríem de ser els diletants de la gramàtica els que guiéssim aquest camí, sinó que la cosa potser és la inversa: primer, la llengua; després, la gramàtica; com en dret, primer l'ús, després la llei.

––––––––

Endreçant diaris trobo l'Ara del 29/1/2011, que obre la pàgina 42 amb aquest títol: «Cèl·lules mare contra l'esclerosi múltiple».  No hi afegeixo cap comentari, convençut d'altra banda que els exemples es multiplicarien, tant si eren de l'Ara com d'altres textos i documents.

El sexe invisible

Sento un respecte real per Albert Pla Nualart, però els seus punts de vista no em semblen sempre igualment satisfactoris. M'he tret el barret en més d'una ocasió davant la seva opinió (aquí en teniu un exemple), però això no vol dir que em sembli que el guia sempre el mateix encert.

Aquí, unes reflexions que ens fa sobre el sexe i el gènere a propòsit del sufix -essa.

Les virtuts del sexe invisible (Ara, 10 gener 2011)

El vesper del llenguatge sexista té en l'anomenat masculí genèric un dels ulls de poll més sensibles. A alguns lectors els sobta que escriguem la metge i la jutge però, en canvi, l'alcaldessa . És el mateix criteri que aplica TV3. Qui vol metgessa i jutgessa diu que -essa visibilitza la dona. Però jo no tinc gaire clar que sigui sempre una visibilitat desitjada.

Conec algunes poetes que per res del món voldrien ser poetesses, un mot tenyit d'un romanticisme tronat i carrincló .

Contra -essa hi juguen tres factors: que també vol dir dona de , que té una essa sorda que ens surt sonora i que és un sufix molt poc discret. Moltes professionals volen ser valorades al marge del seu sexe. El discret -a de la o una ja diu que són dones sense aturar-s'hi, sense fer-ne bandera.

En -essa hi ha un deix aristocràtic ( duquessa, baronessa, comtessa ) que potser escau al poder (alcaldessa) però fa més aviat nosa a qui s'ha d'arremangar per curar o impartir justícia.

Algunes professions acaben en -a i cap home reclama ser poete, artiste o palete. I és que, en algun cas, es fa més per la igualtat de gènere invisibilitzant-lo que subratllant-lo.

Que el metge o la jutge és un home o una dona ja ho expressa el català de moltes maneres: en una llengua romànica la marca de gènere és redundant.

Fer-la més visible pot acabar creant el dubte que ser home o dona, a l'hora de fer bé la feina, sigui irrellevant.



Quatre qüestions elementals i la meva opinió.
  1. El masculí genèric, existeix? Entenc que sí, i que el mateix Pla Nualart ho ha exposat i defensat.
  2. El sufix -essa, té vitalitat real? Si Pla admet "alcaldessa", per què no "metgessa", que és el que diu molta gent ? En general és la gent que parla el català après a casa, no al "Digui digui". 
  3. Ho proposa així perquè el castellà aplica el sufix en el primer cas i no en el segon?
  4. La essa sorda del sufix ens surt sonora? Aquesta és bona! També hi surten altres esses, com ara totes les de les família de "pressió" o "missió": "opressió, impressió, expressió", "intromissió", etc.  Què farem amb aquest problema?
  5. Admeto que "poetessa" té un aire un punt jocfloralesc, però no hi sé veure pas el "deix aristocràtic" que l'article argüeix. Si en "alcaldessa" el sufix funciona sense deixos, per què negar-lo en "jutgessa" o "metgessa"? Perquè el castellà no en fa ús en aquests dos mots, i parla de "la médico" o de "la jueza"? Seguint l'exemple de la llengua amiga, Pla Nualart podria proposar "la metja" i "la jutja". 
  6. Si ressuscitessin les sastresses, n'hauríem de dir "sastres", perquè el castellà les designa "sastras"?
  7. Si admetem que a "alcaldessa" hi escau el "deix aristocràtic", quina distància hi ha entre l'autoritat i l'aristocràcia d'una alcaldessa i una jutgessa?
  8. Segons la tesi d'Albert Pla, la condició sexual de la metgessa o la jutgessa ja s'expressa en català "de moltes maneres", per alters camins. Així, doncs, també parlarem de "l'alcalda" si el castellà ens hi convida?
  9. Fer-ho més viable... Més viable a qui i a què?

dijous, 20 de gener del 2011

Carcanades

Parlant de pollastres i animals semblants (ara en deuen dir "aus –de corral–"; abans ens enteníem dient-ne "aviram"), no nego la tendència a parlar de "carcasses" allà on jo creia i crec que l'ús prefereix "carcanada".
Com que ahir vaig sentir al carrer dues dones que, parlant de preparar algun menjar, es referien a una "carcassa de pollastre", acabo de mirar el diccionari, que confirma la meva opinió.

No canviarem pas la tendència hispanista de la gent, però que consti el que diu el diccionari i que consti igualment el triomf dels botiguers i les botigueres, que, comprant i venent, han anat introduint una forma que ha substituït la pròpia.

Res no té una gran importància, però tot va pesant.




carcanada

f. [LC] [ZOA] Ossada sencera d’un animal despullada de la carn.
f. [LC] [ZOA] El que resta d’un ocell un cop llevats els membres i les parts carnoses.
f. [LC] Esquelet d’una persona o d’un animal. Tenir una bona carcanada.

carcassa
f. [LC] Carcanada .
f. [LC] [AQ] Part interna d’una cosa, que aguanta les altres parts. La carcassa d’un capell.
f. [LC] [AQ] [IMF] Armadura de fusta o de ferro que sosté les diferents parts d’una construcció. La carcassa d’un edifici.
f. [LC] [IT] Roba de cotó o de jute, engomada i enterca, usada per a folrar especialment vestits de dona.
f. [DE] Bomba incendiària coberta d’una tela enquitranada, usada antigament.