dijous, 17 de gener del 2013

Pronunciar



Per començar pel començament, parem un moment d’atenció als sons i la música de la llengua. Segons el diccionari normatiu, la fonètica és la branca de la gramàtica normativa que tracta de l’accentuació i la pronunciació dels mots.

En un record de Jaume Pahissa, Josep Pla escriu el que segueix:


Pahissa fou president dels Jocs Florals de Buenos Aires l'any 1941 i, en el discurs que pronuncià, s'hi troba el que segueix: "Dues són les formes en què es manifesta una llengua: el lèxic i la fonètica. El lèxic és susceptible de variar, tant per causa de corrupció com per via de depurament. La fonètica, en canvi, està arrelada en les entranyes mateixes de la raça. És impossible, és dificilíssim d'alterar-la. La fonètica no canvia. És segur que els barcelonins d'avui parlen amb el mateix to i els mateixos sons que modulaven, en llur parlar, els laietans abans de la colonització romana, si no amb idèntiques paraules –que ja hem dit que el lèxic varia–, amb el mateix timbre de les vocals i amb igual mena de consonants per a fer-les sonar. El mecanisme sonor del llenguatge obeeix a un sistema dependent dels centres nerviosos. Els canvis, en aquest mecanisme, comporten, per reflex, una modificació en el funcionament directiu i, per tant, canvis profunds en l'íntima manera d'ésser. Per això és tan difícil, per no dir impossible, a l'home adult, de variar la seva fonètica. Podrà canviar les paraules, però no el so, el timbre. Per això els catalans conserven, malgrat tots els esforços, l'accent, que vol dir les característiques de la llengua pròpia, el signe essencial de la raça. Per aquesta raó, el poble basc, la llengua del qual té una fonètica molt semblant a la fonètica castellana, ha quasi oblidat el seu idioma, substituït per la llengua dominadora.

Sobre el fons de la idea elemental de Pahissa, és un fet que el català d’avui (la llengua que ens parlen els mitjans de comunicació, que és la llengua mestra) no es guia per cap instint propi, per cap tradició, sinó per un mimetisme d’arrel única i tan indissoluble com la nació espanyola, que troba en la gloriosa llengua de la Meseta la guia que presideix la fonètica del que amb tanta trompeteria inofensiva no ens estem de proclamar que és la “llengua pròpia”, que ho és cada dia menys.

Els casos que segueixen són agafats de la televisió.

En la totalitat dels anuncis publicitaris, el nom del producte anunciat és pronunciat segons la fonètica espanyola. No hi ha vocals obertes i tancades, no hi ha consonantisme català: tot es limita al joc de l’espanyol.

Igualment, en aquests anuncis, el nom genèric del producte és un nom dit en espanyol: el “gel” sabonós, per exemple, no és homòfon del que el diccionari oficial defineix de “Aigua reduïda a l’estat sòlid pel fred”, sinó pronunciat “khel”.

Al Telenotícies del 12 de gener 2013 (minut 17 aproximadament), el corresponsal de TV3 a París, Toni Cruanyes, pronuncia el nom d’un soldat mort, Denis Allex, no pas segons la pronúncia francesa ni tampoc, és clar, segons la pronúncia catalana, sinó emmotllant-se sense falla al criteri espanyol, segons el qual “Allex” no és un mot agut (“Allèx”), sinó pla (“Àllex”). De la mateixa manera, sense atribuir-ho al corresponsal a França, a TV3 la norma és que Barack (“Baràck”) el nom del president Obama) no es pronuncia pas com a tot el món, sinó com a Espanya, “Bàrack”.

El mateix informatiu Telenotícies (ara en l’edició del vespre del mateix 12 de gener 2012) informa de l’incendi en una fàbrica de pintura de Sant Vicenç de Castellet. La fàbrica es diu Montana Colors, però al Telenotícies ens fan creure que això es diu “Montana Cólors”.

Són tres exemples, no gaires però prou il·lustratius del que ens hauria de preocupar gravíssimament. Es destrueix primer el so de la llengua. Què en queda? Un vocabulari magre i descosit, deslligat de la tradició que fa que una llengua sigui una llengua. De la sintaxi, caldrà parlar-ne?

Sense intentar allargar la llista d’exemples, llegim al diari Ara una notícia titulada “El flamenc català arriba a la Biennal musical a Àmsterdam”. L’Enciclopèdia Catalana no marca aquest nom amb cap accent, i sembla un fet que es tracta d’un terme de doble accentuació (Àmster Dàm), on, naturalment, la que hauria de comptar és la de la síl·laba final. Però això són coses que en castellà no es deuen entendre i que, per la llei de l’assimilació, el català es veu obligat a adoptar.