diumenge, 30 de gener del 2011

El sexe invisible

Sento un respecte real per Albert Pla Nualart, però els seus punts de vista no em semblen sempre igualment satisfactoris. M'he tret el barret en més d'una ocasió davant la seva opinió (aquí en teniu un exemple), però això no vol dir que em sembli que el guia sempre el mateix encert.

Aquí, unes reflexions que ens fa sobre el sexe i el gènere a propòsit del sufix -essa.

Les virtuts del sexe invisible (Ara, 10 gener 2011)

El vesper del llenguatge sexista té en l'anomenat masculí genèric un dels ulls de poll més sensibles. A alguns lectors els sobta que escriguem la metge i la jutge però, en canvi, l'alcaldessa . És el mateix criteri que aplica TV3. Qui vol metgessa i jutgessa diu que -essa visibilitza la dona. Però jo no tinc gaire clar que sigui sempre una visibilitat desitjada.

Conec algunes poetes que per res del món voldrien ser poetesses, un mot tenyit d'un romanticisme tronat i carrincló .

Contra -essa hi juguen tres factors: que també vol dir dona de , que té una essa sorda que ens surt sonora i que és un sufix molt poc discret. Moltes professionals volen ser valorades al marge del seu sexe. El discret -a de la o una ja diu que són dones sense aturar-s'hi, sense fer-ne bandera.

En -essa hi ha un deix aristocràtic ( duquessa, baronessa, comtessa ) que potser escau al poder (alcaldessa) però fa més aviat nosa a qui s'ha d'arremangar per curar o impartir justícia.

Algunes professions acaben en -a i cap home reclama ser poete, artiste o palete. I és que, en algun cas, es fa més per la igualtat de gènere invisibilitzant-lo que subratllant-lo.

Que el metge o la jutge és un home o una dona ja ho expressa el català de moltes maneres: en una llengua romànica la marca de gènere és redundant.

Fer-la més visible pot acabar creant el dubte que ser home o dona, a l'hora de fer bé la feina, sigui irrellevant.



Quatre qüestions elementals i la meva opinió.
  1. El masculí genèric, existeix? Entenc que sí, i que el mateix Pla Nualart ho ha exposat i defensat.
  2. El sufix -essa, té vitalitat real? Si Pla admet "alcaldessa", per què no "metgessa", que és el que diu molta gent ? En general és la gent que parla el català après a casa, no al "Digui digui". 
  3. Ho proposa així perquè el castellà aplica el sufix en el primer cas i no en el segon?
  4. La essa sorda del sufix ens surt sonora? Aquesta és bona! També hi surten altres esses, com ara totes les de les família de "pressió" o "missió": "opressió, impressió, expressió", "intromissió", etc.  Què farem amb aquest problema?
  5. Admeto que "poetessa" té un aire un punt jocfloralesc, però no hi sé veure pas el "deix aristocràtic" que l'article argüeix. Si en "alcaldessa" el sufix funciona sense deixos, per què negar-lo en "jutgessa" o "metgessa"? Perquè el castellà no en fa ús en aquests dos mots, i parla de "la médico" o de "la jueza"? Seguint l'exemple de la llengua amiga, Pla Nualart podria proposar "la metja" i "la jutja". 
  6. Si ressuscitessin les sastresses, n'hauríem de dir "sastres", perquè el castellà les designa "sastras"?
  7. Si admetem que a "alcaldessa" hi escau el "deix aristocràtic", quina distància hi ha entre l'autoritat i l'aristocràcia d'una alcaldessa i una jutgessa?
  8. Segons la tesi d'Albert Pla, la condició sexual de la metgessa o la jutgessa ja s'expressa en català "de moltes maneres", per alters camins. Així, doncs, també parlarem de "l'alcalda" si el castellà ens hi convida?
  9. Fer-ho més viable... Més viable a qui i a què?

1 comentari:

Ariel Serra ha dit...

El problema amb aquest sufix ("-essa") va partir del cas de "poetessa". Calia dir-ne "poeta", però per una raó oculta: "poetessa" sona malament. Per què? Doncs perquè l'espanyol en diu "poetisa", que sí que té un cursi to jocfloralesc, però dels jocs florals en què participava José María Pemán, propagandista que va arribar a dir que eren cosa andalusa. En català, el sufix -essa de poetessa, jutgessa o metgessa no té cap connotació, i si n'hi troben és per deferència a la llengua convidada. El fet més curiós és que el mal de la poetessa es va encomanar a les altres dues, la metgessa i la jutgessa, en les quals es vol perpetrar una ruptura que no té res a veure amb la perpetrada amb aquella. Defugir el mal sonar de "poetisa" creava una nova situació, amb les seves pertinents noves necessitats. Una d'aquestes noves necessitats de la nova (falsa) situació és la ira que cal aplicar-hi, tant en el rebuig de "poetessa" com en la invocació de la nova etiqueta --"poeta". És tot un fenomen, però només digne de veure una o dues vegades. A la tercera, és millor aixecar-se i anar-se'n.

Quant al masculí genèric per al plural de singulars amb més d'un gènere, és una necessitat de la llengua. El català no disposa de l'anglès "parents", però pare i mare són els pares, i fills i filles són els fills. És graciós el cas dels mestres i els alumnes. S'hi insisteix perquè en la llengua aviciada, l'amiga que dius, hi ha variació en el sufix de gènere, en plural: "maestros y maestras" és mestres. La ridícula duplicació de l'article n'és un romanent, d'aquest viatge en fals: "els i les alumnes".

La finalitat de l'abolició del plural genèric en masculí és travar les possibilitats del discurs. Que la gent no pugui parlar, que en desaprengui. Macià reneix i surt al balcó, amb voluntat de fer. Proclama: "Catalans!" Immediatament, una veu plebea contraproclama: "I catalanes!" Fi --que és femení.

Gramaticalment, posats a mirar, ens podríem demanar per quina mena de raó tots els noms acabats en -itat, -itud o -ció han de ser femenins. O per què els adverbis en -ment s'han de construir obligatòriament sobre l'adjectiu corresponent posat en femení i només en femení. No és una discriminació, això? Però no estem parlant de gramàtica ni de funcionament de la llengua, sinó de psicologia social, i aquí més val anar alerta, que n'hi ha que s'enrabien.

En hebreu, els nombres es diuen en la seva forma femenina, quan es compta. El verb té flexió de gènere, com si diguéssim "jo visc" (home) i "jo visca" (dona). Ningú no se'n plany: és inherent a la llengua (els homes també tenim dret de protestar, ves). En el cas del català, el que hi ha és pèrdua del nord.