Un article inoportú i antipàtic – Un dinar, un país

Llegeixo què diu Joan F. Mira (El Temps, 20 juliol 2010) sobre l'opinió dels seus familiars i coneguts respecte als catalans, i arribo de seguida a la conclusió que a Catalunya ens és molt fàcil retratar amb certs clixés els nostres veïns valencians, sobretot si no són de la mateixa corda que nosaltres. Però, com en tot conflicte, quan hi ha culpes o no és fàcil d'entendre's, les culpes o la responsabilitat solen ser una cosa repartida.

Avançats com ens pensem ser, els catalans no som potser també unes precursors imbatibles en les coses ridícules, en l'establiment de límits i fronteres, en el progressisme a ultrança, en totes les formes de l'humanitarisme i redempció dels altres, en l'adjudicació de cartes de legitimitat?

No tinc cap dubte que hauríem de seure més sovint, valencians i catalans, a menjar un arròs i fer-la petar educadament, però sense portar a taula cap dels estúpids sentiments que (nosaltres catalans) proclamem amb la facilitat del que no sap res de res. Llavors, a l'hora del cafè, potser es podria fer balanç del to de la conversa i de la qualitat de l'arròs.

Potser quan parlem i quan pensem, els catalans hauríem de tenir present que els altres també poden tenir algun motiu per justificar les seves posicions.