dijous, 25 de març de 2010

Rescato notes útils d'Albert Jané


Continuo la guerra pel meu compte –almenys alguna escaramussa– i transcric uns passatges triats (només alguns, i triats) que seria bo no ignorar. Són d’un article d’Albert Jané publicat al núm. 47 de la revista Llengua Nacional

El datiu possessiu

A vegades hom es planteja si cal dir Prohibida l’entrada als menors o bé Prohibida l’entrada dels menors. Entenem que totes dues construccions són perfectament vàlides i que no hi ha res a retreure a cap d’elles. Si les havíem de dividir, cada una, en dues seqüències, tindríem Prohibida l’entrada / als menors i Prohibida / l’entrada dels menors. Dit altrament, en el primer cas tenim en als menors un complement indirecte o datiu, que es podria pronominalitzar perfectament si en lloc d’un participi passat com prohibida teníem una forma verbal personal com han prohibit: Els han prohibit l’entrada. I en el segon cas tenim un genitiu o complement de nom, en què determinem un nom amb un altre nom, per mitjà de la preposició de, tal com és usual. Aquest complement, en teoria, es podria reduir al pronom en, i, més normalment, es podria representar pel terme possessiu: N’han prohibit l’entrada (solució, certament, artificiosa, per més que avui n’abusi el llenguatge desigual i insegur dels mitjans de comunicació) i Han prohibit la seva entrada.



Els adverbis en -ment

Ens volem referir, ara, a les definicions que trobem en el DGLC dels adverbis de manera creats a partir de la forma femenina d’un adjectiu i el sufix -ment: àgilment, bàrbarament, clarament, etc.

En lloc d’aquestes formes adverbials, sovint per raons estilístiques, especialment amb el propòsit d’evitar un nombre excessiu de mots amb la mateixa terminació, és usual de recórrer a frases adverbials equivalents, com, per exemple, de forma casolana, d’una forma casta, de manera casual i d’una manera casuística. Ara: ¿podem considerar acceptables totes quatre solucions? No gosaríem pas condemnar-ne cap en termes absoluts, però sí que podem afirmar que el DGLC, que conté uns quants centenars d’adverbis en - ment, recorre, d’una manera exclusiva, és a dir, exclusivament, a d’una manera més l’adjectiu corresponent: d’una manera casolana, d’una manera casta, d’una manera casual i d’una manera casuística. Hem dit d’una manera exclusiva fent abstracció del fet que hi ha un bon nombre de casos en què la definició, a causa, sens dubte, del sentit especial del mot definit, és tota una altra. Per exemple: en matèria civil, d’acord amb el dret civil («civilment»).

Determinar el grau de sinonímia entre manera i forma segurament ens duria massa lluny, així com potser tampoc no ens acabaríem de posar d’acord sobre la necessitat, en certs casos, de l’ús de l’article indefinit. Però si Fabra, en el seu diccionari, ens va fer aquest preciós «suggeriment», per què no l’hauríem d’aprofitar?



Com a amic i com a alcalde

Una d’aquestes normes gramaticals que a vegades algú, no se sap qui, posa en circulació i que arriben a tenir una certa acceptació és la que ens faria reduir a com el conjunt com a, que segons el DGLC vol dir «en qualitat de», davant els mots començats en a. En cap dels exemples del DGLC que hi ha al mot «com» el mot següent no comença en a, ni tampoc en els mots «amic» i «alcalde» no hi ha cap exemple de l’ús de com a. Però en trobem en molts altres mots, en què com a, desmentint aquella suposada norma, no s’ha vist reduït a com: com a apòstata («apostàticament »), judicar, sentenciar, com a àrbitre («arbitrar»), usat com a antisèptic («argentol»), assistir, donar consell com a assessor (a algú) («assessorar»), com a atribut («atributivament»).



Estar a punt

Sempre havíem dit, sense cap vacil·lació, estar a punt, amb valor absolut, és a dir, significant «estar disposat o preparat», o amb un infinitiu regit per la preposició de: estar a punt de començar, estar a punt d’arribar, estar a punt de ploure, etc. Probablement com a reacció contra l’ús abusiu del verb estar a causa de la terrible pressió del castellà, que ens fa dir El dinar estava molt bo o Li vaig telefonar però no estava, com un cas més d’ultracorrecció, algú va començar a dir ésser a punt en lloc de estar a punt i la iniciativa va tenir un èxit increïble, un èxit que ja voldríem per a d’altres iniciatives més felices. El cas és que avui són molts els qui, encara que continuen dient estar a punt en el seu llenguatge habitual, quan escriuen, o quan controlen l’expressió, diuen, disciplinadament, ésser a punt. Per exemple al teatre. Si hi arribeu amb el temps just, us diuen que estan a punt de començar, però la veu enregistrada que ens demana que desconnectem els mòbils ens informa, prèviament, amb un to molt formal, que la funció és a punt de començar.2

Com que la casuística de l’ús dels verbs ésser i estar a vegades és una mica envitricollada, creiem que escau, en aquest punt tan concret i específic, d’aportar a la qüestió tota la jurisprudència del DGLC, que no és pas escassa i en la qual no hem pas trobat cap vacil·lació o inconseqüència. En primer lloc, transcriurem els exemples dels articles on calia lògicament trobar-los: estar a apunt de (com a definició de acabar de, a «acabar»), estar a punt d’ocórrer a algú (alguna cosa) («cuidar»), estar a punt de fer una cosa, d’esdevenir-se una cosa («punt»). Vet aquí, encara, els altres exemples que tenim anotats: estar a punt de passar un mal pas («capella»), el cafè ja està a punt: ara el colen («colar»), que està a punt de collir («collidor»), està a punt de morir: ahir el van combregar («combregar »), estar a punt de dir-la (com a definició de tenir una cosa a la punta de la llengua, a «llengua»), estant al llit a punt de morir (com a definició de en el seu llit de mort, a «llit»), estar a punt de morir (com a definició de tenir un peu a la tomba, a «peu»), ...quan vol fer veure que està a punt de plorar («petarrell»), estava a punt de reeixir... («traveta»).


2. Una vegada, al Teatre Romea, de Barcelona, la veu enregistrada, després de la frase de consuetud, «La funció és a punt de començar», ens va deixar estupefactes amb un segon advertiment: «Tanmateix, està prohibit fer fotografies.» Tanmateix!





Un cas especial

Un exemple del DGLC que ens té el cor robat és el que trobem en l’article «vuit»: No arribarà fins el dia vuit. Sempre hem sostingut, contra el parer d’alguns dignes col·legues, com el nostre admirat amic Josep Ruaix, que en certs casos és perfectament vàlida la coincidència de la preposició fins (deixant de banda el cas en què equival a àdhuc) i l’article definit, és a dir, sense la preposició feble a, com s’esdevé en el nostre exemple del DGLC. Que sigui difícil de formular una norma de distribució que prevegi tots els casos possibles, no vol dir que no n’hi hagi alguns en què puguem considerar que és pertinent la coincidència fins el (la, etc.). En l’exemple transcrit, el subjecte és el·líptic, i cal suposar que és una designació personal. Però també podem suposar, amb el verb en plural, que el subjecte és, per exemple, els diners. Tindríem, aleshores, que Els diners no arribaran fins el dia vuit voldria dir que no arribaran abans del dia 8, és a dir, que no cobrarem abans d’aquesta data. I Els diners no arribaran fins al dia vuit significaria que abans d’aquesta data ja els hauríem despès tots. Podem afirmar que han coincidit a veure aquesta diferència de significació entre les dues construccions tots els nostres alumnes a la consideració dels quals, al llarg dels anys, hem sotmès aquesta qüestió. D’altra banda, cal veure que les dues construccions, amb la preposició a i sense, originen una pronominalització diferent, tal com mostren els exemples de diàleg següents: Em temo que els diners no arribaran fins el dia vuit. –I encara gràcies si arriben: no crec pas que arribin, el dia vuit. / Em sembla que els diners no arribaran fins al dia vuit. –Sí, home, que hi arribaran: encara en sobraran!

El DIEC va canviar aquest exemple per No arribarà fins al dia vuit de març. I en la GEC va ésser omès, tot i que en els seus articles històrics i biogràfics hi ha un bon nombre d’exemples de fins el (seguit, generalment, de la indicació numèrica d’un any). Es fàcil d’endevinar el criteri que, sobre aquest punt, tenien establert els redactors de la GEC, però les inconseqüències que no van saber evitar, en aquesta qüestió, són tan nombroses que arriben a desorientar el consultant. Però ara aniríem massa lluny. Només volíem, modestament, posar en relleu el profit que podem treure de la jurisprudència del diccionari de Pompeu Fabra

Cap comentari: