Llegiu «L'Avui i El Punt, germans bessons», al blog de Joan Josep Isern.
Un altre punt de vista..., que arriba a la mateixa conclusió.
Sempre són els altres
Fa 11 anys
dimarts, 29 de juny del 2010
dimarts, 15 de juny del 2010
Adéu, Avui
El diari Avui («des de 1976», com encara es veu en algun gràfic) ha trencat amarres amb lectors antics com jo o les ha ben lligades a casa l'amo. Ara ja no és més que un subproducte del grup del Punt. L'adreça electrònica ho delata tant com la física, i els lectors de l'Avui hem estat privats de la consulta que ens duia al diari i no pas enlloc més. Ho voleu més salat? Per veure l'Avui sense altres noses, escriviu aquesta adreça: http://www.avui.es/
Una altra cosa, doncs, que s'acaba, després de les peripècies i les angúnies de costum.
Jo he decidit que l'Avui s'ha acabat.
No fa gaires dies vaig veure que l'adreça del Periódico ja no és http://elperiodico.cat, sinó http://www.elperiodico.es/ca/
És clar que ara és l'hora de la premsa digital.
Unes observacions trobades al diari digital 'Directe!' Corroboren el que ja vèiem i vam dir.
Dubtes
- Un ciclista, és un vianant amb rodes, o és un conductor sense motor?
- No volen que fumem. Jo fumo. Fumar, és comparable a menjar un carmel·lo, a beure aigua? A la feina, mentre treballava, mentre llegia o estudiava, fumava quan em venia de gust. Ara no, perquè perjudico la salut dels altres (de la meva no en parlo). Ara, per fumar, no puc fer res més que fumar, com un estaquirot, com si fumar fos una activitat recreativa. Mentrestant, l'Estat protector cobra l'important recàrrec amb què pago el tabac.
divendres, 4 de juny del 2010
Brillant: 'Tots o tothom?'
Amb l'enllaç corresponent, que poso aquí al costat, reprodueixo la «Terrasseta» d'avui, 4 de juny 2010, en què Albert Pla Nualart ofereix unes ratlles brillants, simples i clares.
Reprodueixo l'article sencer perquè, en nom del progrés continuat de les ciències de la comunicació, els enllaços a internet van passant avall sense que aparentment ningú hi pugui fer res. Primer van ser els de l'Avui, que amb el nou sistema, va anul·lar tots els de la llarga etapa uncial; ara s'hi ha afegit El Periódico. Que Déu hi faci més que nosaltres.
Reprodueixo l'article sencer perquè, en nom del progrés continuat de les ciències de la comunicació, els enllaços a internet van passant avall sense que aparentment ningú hi pugui fer res. Primer van ser els de l'Avui, que amb el nou sistema, va anul·lar tots els de la llarga etapa uncial; ara s'hi ha afegit El Periódico. Que Déu hi faci més que nosaltres.
———
Tots o tothom?
Ara fa un 8 mesos Quim Monzó denunciava en un article que l'eslògan "La Caixa de tots" era un aberrant calc del castellà, perquè de tots demana dir qui són els tots; no és un referent universal com de tothom, que seria, per Monzó, la paraula correcta. Com que el dilema tots/tothom ens assetja ("Cafè per a tots/tothom", "El català, cosa de tots/tothom", etc.), ho intentaré aclarir. D'entrada, no seria tan taxatiu com Monzó. Per mi dir de tots no obliga a dir qui són els tots. És cert que pressuposa un col·lectiu, però pot quedar implícit. A "Vindrà tothom" podem no saber qui vindrà i a "Vindran tots" sí que ho sabem. Però potser més important que això és que tots té una força inclusiva que no té tothom. Si el nen ens pregunta "Jo també m'he de morir?", l'espantarem més dient "Tots ens hem de morir" que no pas dient "Tothom s'ha de morir", perquè una 1a persona inclou més que una 3a. Per això, la publicitat defuig dir tothom. És més fàcil desentendre's del català si és cosa de tothom que si és cosa de tots. En el cas del cafè, la indeterminació i falta de vincle emocional abona el cafè per a tothom i, en el de la caixa, tothom és més correcte però potser no tan efectiu per atreure els clients. Patim per tothom pel perill que, per pressió del castellà, s'acabi fonent entre tots i tot el món. Hem fet de la interferència el sospitós habitual. I, de vegades, tenir sospitosos habituals no ajuda a trobar el culpable.———
Només una observació. Els aclariments sobre «tots» i «tothom» s'haurien prestat a fer claror sobre la persona del verb amb què han de concordar aquests pronoms. Entenc que «tots» demana la primera persona del plural (Tots ha sabem), mentre que «tothom» (com «ningú») vol sempre una forma impersonal, en aquest cas una tercera persona (Ho sap tothom). Però en això sembla que no tothom fa igual —o no tots fem igual.
dijous, 20 de maig del 2010
Despersonalització
Albert Pla Nualart - Avui 20 de maig 2010
————————————————————————
(Transcric de l'Avui, amb anotacions personals no atribuïbles a Albert Pla.)
És simptomàtica l'afició del periodisme actual a estratègies lingüístiques que dilueixen la responsabilitat. En la frase "El cessament per part d'Hereu de Carles Martí" se n'hi concentren tres: l'ús del substantiu en lloc del verb, que fa l'acció més abstracta [hem d'entendre que allò que fa l'acció més abstracta és el substantiu], (1) l'ús de la passiva en lloc de l'activa (2) i la semàntica de cessar,(3) un exitós eufemisme del poc diplomàtic destituir. Perquè d'això es tracta, de dir sense acabar de dir. I en aquesta mateixa línia s'usa i s'abusa d'un es impersonal que evoca la rància burocràcia castellana. La impersonalitat té nivells: no és el mateix escriure "quan li van preguntar allò" que "quan se li va preguntar allò". En tots dos casos, qui pregunta no interessa, (4) però el se (pocs, per sort, ressusciten avui hom) és clarament menys de carn i ossos que l'elidit ells que va amb van. La forma amb se, sent correcta, és freda, fosca i funcionarial. Però la cirereta l'hi posen els que escriuen: "S'ha destrossat l'Estatut per part del Constitucional", (5) com si el TC només passés per allà. I és que una informació despersonalitzada és menys transparent i llima, en detriment de la democràcia, les ungles del quart poder.
———————————
1. Sense discutir la preferència del verb davant del substantiu, sinó confirmant-la sense reserva, també cal convenir que no és igual servir-se d'una cosa o l'altra. Si parlem d'aquest "cessament" sembla clar que no parlem de "cessar" o de "fer cessar".
2. L'ús de la passiva que Pla posa en dubte, on el veu? En la preposició "per", només referible a "cessament"?
3. Eufemismes a part, que n'hi ha sense cap dubte, el problema de "cessar" és més aviat de règim. Si "cessar" podria ser un diguem-ne sinònim de "plegar", és evident que no diríem mai "L'alcalde ha plegat un regidor" amb la mateixa alegria que diem que "ha cessar un regidor" (aquesta alegre ingenuïtat no sembla atribuïble més que al grau de vergonyós mimetisme amb els defectes més grollers de l'espanyol). Una altra cosa seria, és clar, si dèiem "L'alcalde ha fet cessar (o plegar) un regidor".
4. Acord total en la qüestió de fons. La passiva, justament fa aquest paper (com el fa la passiva pronominal, cal subratllar-ho). Si la passiva fos absurda, innecessària o purament decorativa i academicista, en tindríem cap rastre en la llengua actual?
5. Sense voler tocar el voraviu, potser seria d'agrair una forma normal i correcta expressada explícitament; per part meva, entenc que la manera normal de formular aquesta idea és "El Constitucional ha destrossat l'Estatut".
————————————————————————
(Transcric de l'Avui, amb anotacions personals no atribuïbles a Albert Pla.)
És simptomàtica l'afició del periodisme actual a estratègies lingüístiques que dilueixen la responsabilitat. En la frase "El cessament per part d'Hereu de Carles Martí" se n'hi concentren tres: l'ús del substantiu en lloc del verb, que fa l'acció més abstracta [hem d'entendre que allò que fa l'acció més abstracta és el substantiu], (1) l'ús de la passiva en lloc de l'activa (2) i la semàntica de cessar,(3) un exitós eufemisme del poc diplomàtic destituir. Perquè d'això es tracta, de dir sense acabar de dir. I en aquesta mateixa línia s'usa i s'abusa d'un es impersonal que evoca la rància burocràcia castellana. La impersonalitat té nivells: no és el mateix escriure "quan li van preguntar allò" que "quan se li va preguntar allò". En tots dos casos, qui pregunta no interessa, (4) però el se (pocs, per sort, ressusciten avui hom) és clarament menys de carn i ossos que l'elidit ells que va amb van. La forma amb se, sent correcta, és freda, fosca i funcionarial. Però la cirereta l'hi posen els que escriuen: "S'ha destrossat l'Estatut per part del Constitucional", (5) com si el TC només passés per allà. I és que una informació despersonalitzada és menys transparent i llima, en detriment de la democràcia, les ungles del quart poder.
———————————
1. Sense discutir la preferència del verb davant del substantiu, sinó confirmant-la sense reserva, també cal convenir que no és igual servir-se d'una cosa o l'altra. Si parlem d'aquest "cessament" sembla clar que no parlem de "cessar" o de "fer cessar".
2. L'ús de la passiva que Pla posa en dubte, on el veu? En la preposició "per", només referible a "cessament"?
3. Eufemismes a part, que n'hi ha sense cap dubte, el problema de "cessar" és més aviat de règim. Si "cessar" podria ser un diguem-ne sinònim de "plegar", és evident que no diríem mai "L'alcalde ha plegat un regidor" amb la mateixa alegria que diem que "ha cessar un regidor" (aquesta alegre ingenuïtat no sembla atribuïble més que al grau de vergonyós mimetisme amb els defectes més grollers de l'espanyol). Una altra cosa seria, és clar, si dèiem "L'alcalde ha fet cessar (o plegar) un regidor".
4. Acord total en la qüestió de fons. La passiva, justament fa aquest paper (com el fa la passiva pronominal, cal subratllar-ho). Si la passiva fos absurda, innecessària o purament decorativa i academicista, en tindríem cap rastre en la llengua actual?
5. Sense voler tocar el voraviu, potser seria d'agrair una forma normal i correcta expressada explícitament; per part meva, entenc que la manera normal de formular aquesta idea és "El Constitucional ha destrossat l'Estatut".
dissabte, 3 d’abril del 2010
El 9 a l'Avui
Llegeixo habitualment l'Avui, en paper i a internet. Després de la compra pel grup del Punt, cada dia tenim el diari esportiu El 9 entre les pàgines del diari de sempre. El dijous, amb aquestes pàgines d'esports dins del suplement de cultura, sembla que el diari ja fa un gruix bastant normal. 
Cada dia, comprat l'Avui al quiosc, la primera cosa que faig és desfer-me del paper afegit.
Aquí em demano:
- l'empresa editora, pretén amb aquesta inclusió del 9 fer créixer el volum de venda del 9?
- quin interès poden suposar els editors que té la massa de lectors de l'Avui en el diari d'esports?
- no es podria oferir l'Avui en una versió amb el 9 i una altra sense?
dissabte, 27 de març del 2010
Qui ho ha fet? - El subjecte
Amb poques excepcions, tota acció és normalment obra d'un subjecte determinat i identificable. Uns quants exemples ens permeten observar que el subjecte és l'autor de l'acció expressada pel verb (el subjecte, en blau, respon a la interrogació formulada al verb, en vermell, sobre l'autor de l'acció).
Aquest cotxe no corre gaire Què o qui corre o no corre?
Se'ns ha penjat l'ordinador Què o qui es penja o s'ha penjat?
En Miquel es corda les sabates Què o qui es corda?
L'Anna és una persona prudent Què o qui és prudent?
Menjar massa no és aconsellable Què o qui no és aconsellable?
La directora ha rebut els convidats Què o qui rep?
Aquesta cadira caurà Què o qui caurà?
S'acosta una tempesta Què o qui s'acosta?
Li agrada llegir Què o qui agrada?
En els exemples anteriors, tota acció és atribuïda a un autor o subjecte. Quan la naturalesa de l'acció no admet subjecte, parlem d'oracions impersonals, és a dir, les que no atribueixen l'acció a ningú. És el cas, per exemple, del verb caldre («Ja cal que corris», on «caldre» no és atribuïble a ningú: no hi ha ningú que «calgui») o dels verbs que expressen fenòmens atmosfèrics: «Ahir va ploure», «Ai, quin fred que fa! Plou i neva, plou i neva...» (ploure o fer fred, nevar, no són accions atribuïdes a cap subjecte específic).
Quan el verb és susceptible de transmetre l'acció a un objecte (un objecte personal o impersonal), diem que el verb és transitiu. En tenim un exemple en La directora ha rebut els convidats (aquí, en efecte, l'acció de rebre, exercida per la directora, recau sobre els convidats, que són rebuts: són l'objecte de l'acció de «rebre»). La directora és l'autora de l'acció (subjecte); els convidats són els que reben el resultat d'aquesta acció (complement directe).
Les oracions de verb transitiu admeten de ser girades com un mitjó: un cop girades, en diem oracions passives (en contraposició a l'estat de les oracions actives). Si en una oració transitiva normal (activa) diem La directora ha rebut els convidats, Els pares estimen els fills, en la contrària (passiva), el paper predominant passa de l'actor al receptor. En el cas d'aquests mateixos exemples, direm: Els convidats han estat rebuts per la directora, Els fills són estimats pels pares.
En els usos administratius, però, ha esdevingut relativament corrent –no pas d'ara– de crear fórmules artificioses per evitar que l'acció sigui atribuïda a un subjecte clar (explícit o implícit). Entre els mitjans per aconseguir aquest fi, n'observem dos de bastant estesos en els escrits oficials, basats, l'un, en un ús agramatical de la passiva (passiva pronominal «amb subjecte» (cas 1), i l'altre en una nova aplicació de la combinació prepositiva «des de»(cas 2). Així, veiem que, amb aquests usos despersonalitzadors, una oració tan normal com
L'associació concedeix premis de periodisme
es presenta sovint sota les formes següents:
1) Per l'associació es concedeixen premis de periodisme
2) Des de l'associació es concedeixen premis de periodisme
i així sembla aconseguit l'objectiu de no atribuir expressament l'acció a cap subjecte determinat (en aquest cas, és indubtable que el subjecte és l'associació).
Per comprendre el caràcter antinatural d'aquestes construccions n'hi ha prou d'aplicar-les a uns exemples més elementals i del parlar de cada dia, com els proposats al començament:
cas normal cas forçat i antinatural
la directora ha rebut les noies s'ha rebut les noies per la directora
els pares estimen els fills s'estima els fills pels pares
els pares estimen els fills des dels pares s'estima els fills
Si efectivament hem d'evitar l'expressió directa del subjecte, ho farem amb recursos legítims, però no amb construccions gramaticalment forçades i allunyades de la realitat de la llengua. Davant una oració construïda segons aquest fals model, com per exemple «S'aplicarà el coeficient que pel Ministeri d'Economia s'anomena "índex de preus al consum"», hauríem de recórrer a la forma directa i escriure «S'aplicarà el coeficient que el Ministeri d'Economia anomena "índex de preus al consum"». Si bé no es pot descartar la passiva d'aquesta construcció, aquí expressada pel participi «anomenat» («S'aplicarà el coeficient anomenat "índex de preus al consum" pel Ministeri d'Economia»), és de reconèixer que la primera és més directa i clara, mentre que la segona convida a una certa confusió.
Davant aquestes fórmules contràries al sentit comú, a la claredat i l'economia de llenguatge, convé adoptar una actitud crítica i recórrer únicament a la despersonalització en el cas que això sigui efectivament el que pretenem, però evitant d'arribar-hi per mitjans agramaticals i contraris al parlar.
El paper i la utilitat de la veu passiva consisteix, justament, a ocultar el subjecte, a resoldre'n l'absència en cas de no poder-lo identificar o bé a situar-lo en una posició secundària, fent-li perdre, doncs, protagonisme, com en aquests exemples: «Els pares van ser convidats a l'acte», «Els periodistes han estat premiats». En aquests darrers exemples veiem que el subjecte, l'autor de l'acció –qui convida o qui premia–, és ocultat amb tota naturalitat i sense violència amb l'ús de la veu passiva.
Aquest cotxe no corre gaire Què o qui corre o no corre?
Se'ns ha penjat l'ordinador Què o qui es penja o s'ha penjat?
En Miquel es corda les sabates Què o qui es corda?
L'Anna és una persona prudent Què o qui és prudent?
Menjar massa no és aconsellable Què o qui no és aconsellable?
La directora ha rebut els convidats Què o qui rep?
Aquesta cadira caurà Què o qui caurà?
S'acosta una tempesta Què o qui s'acosta?
Li agrada llegir Què o qui agrada?
En els exemples anteriors, tota acció és atribuïda a un autor o subjecte. Quan la naturalesa de l'acció no admet subjecte, parlem d'oracions impersonals, és a dir, les que no atribueixen l'acció a ningú. És el cas, per exemple, del verb caldre («Ja cal que corris», on «caldre» no és atribuïble a ningú: no hi ha ningú que «calgui») o dels verbs que expressen fenòmens atmosfèrics: «Ahir va ploure», «Ai, quin fred que fa! Plou i neva, plou i neva...» (ploure o fer fred, nevar, no són accions atribuïdes a cap subjecte específic).
Quan el verb és susceptible de transmetre l'acció a un objecte (un objecte personal o impersonal), diem que el verb és transitiu. En tenim un exemple en La directora ha rebut els convidats (aquí, en efecte, l'acció de rebre, exercida per la directora, recau sobre els convidats, que són rebuts: són l'objecte de l'acció de «rebre»). La directora és l'autora de l'acció (subjecte); els convidats són els que reben el resultat d'aquesta acció (complement directe).
Les oracions de verb transitiu admeten de ser girades com un mitjó: un cop girades, en diem oracions passives (en contraposició a l'estat de les oracions actives). Si en una oració transitiva normal (activa) diem La directora ha rebut els convidats, Els pares estimen els fills, en la contrària (passiva), el paper predominant passa de l'actor al receptor. En el cas d'aquests mateixos exemples, direm: Els convidats han estat rebuts per la directora, Els fills són estimats pels pares.
En els usos administratius, però, ha esdevingut relativament corrent –no pas d'ara– de crear fórmules artificioses per evitar que l'acció sigui atribuïda a un subjecte clar (explícit o implícit). Entre els mitjans per aconseguir aquest fi, n'observem dos de bastant estesos en els escrits oficials, basats, l'un, en un ús agramatical de la passiva (passiva pronominal «amb subjecte» (cas 1), i l'altre en una nova aplicació de la combinació prepositiva «des de»(cas 2). Així, veiem que, amb aquests usos despersonalitzadors, una oració tan normal com
L'associació concedeix premis de periodisme
es presenta sovint sota les formes següents:
1) Per l'associació es concedeixen premis de periodisme
2) Des de l'associació es concedeixen premis de periodisme
i així sembla aconseguit l'objectiu de no atribuir expressament l'acció a cap subjecte determinat (en aquest cas, és indubtable que el subjecte és l'associació).
Per comprendre el caràcter antinatural d'aquestes construccions n'hi ha prou d'aplicar-les a uns exemples més elementals i del parlar de cada dia, com els proposats al començament:
cas normal cas forçat i antinatural
la directora ha rebut les noies s'ha rebut les noies per la directora
els pares estimen els fills s'estima els fills pels pares
els pares estimen els fills des dels pares s'estima els fills
Si efectivament hem d'evitar l'expressió directa del subjecte, ho farem amb recursos legítims, però no amb construccions gramaticalment forçades i allunyades de la realitat de la llengua. Davant una oració construïda segons aquest fals model, com per exemple «S'aplicarà el coeficient que pel Ministeri d'Economia s'anomena "índex de preus al consum"», hauríem de recórrer a la forma directa i escriure «S'aplicarà el coeficient que el Ministeri d'Economia anomena "índex de preus al consum"». Si bé no es pot descartar la passiva d'aquesta construcció, aquí expressada pel participi «anomenat» («S'aplicarà el coeficient anomenat "índex de preus al consum" pel Ministeri d'Economia»), és de reconèixer que la primera és més directa i clara, mentre que la segona convida a una certa confusió.
Davant aquestes fórmules contràries al sentit comú, a la claredat i l'economia de llenguatge, convé adoptar una actitud crítica i recórrer únicament a la despersonalització en el cas que això sigui efectivament el que pretenem, però evitant d'arribar-hi per mitjans agramaticals i contraris al parlar.
El paper i la utilitat de la veu passiva consisteix, justament, a ocultar el subjecte, a resoldre'n l'absència en cas de no poder-lo identificar o bé a situar-lo en una posició secundària, fent-li perdre, doncs, protagonisme, com en aquests exemples: «Els pares van ser convidats a l'acte», «Els periodistes han estat premiats». En aquests darrers exemples veiem que el subjecte, l'autor de l'acció –qui convida o qui premia–, és ocultat amb tota naturalitat i sense violència amb l'ús de la veu passiva.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
