Pronunciar

Per començar pel començament, parem un moment d’atenció als sons i la música de la llengua. Segons el diccionari normatiu, la fonètica és la branca de la gramàtica normativa que tracta de l’accentuació i la pronunciació dels mots.

En un record de Jaume Pahissa, Josep Pla escriu el que segueix:

Pahissa fou president dels Jocs Florals de Buenos Aires l'any 1941 i, en el discurs que pronuncià, s'hi troba el que segueix: "Dues són les formes en què es manifesta una llengua: el lèxic i la fonètica. El lèxic és susceptible de variar, tant per causa de corrupció com per via de depurament. La fonètica, en canvi, està arrelada en les entranyes mateixes de la raça. És impossible, és dificilíssim d'alterar-la. La fonètica no canvia. És segur que els barcelonins d'avui parlen amb el mateix to i els mateixos sons que modulaven, en llur parlar, els laietans abans de la colonització romana, si no amb idèntiques paraules –que ja hem dit que el lèxic varia–, amb el mateix timbre de les vocals i amb igual mena de consonants per a fer-les sonar. El mecanisme sonor del llenguatge obeeix a un sistema dependent dels centres nerviosos. Els canvis, en aquest mecanisme, comporten, per reflex, una modificació en el funcionament directiu i, per tant, canvis profunds en l'íntima manera d'ésser. Per això és tan difícil, per no dir impossible, a l'home adult, de variar la seva fonètica. Podrà canviar les paraules, però no el so, el timbre. Per això els catalans conserven, malgrat tots els esforços, l'accent, que vol dir les característiques de la llengua pròpia, el signe essencial de la raça. Per aquesta raó, el poble basc, la llengua del qual té una fonètica molt semblant a la fonètica castellana, ha quasi oblidat el seu idioma, substituït per la llengua dominadora.

Sobre el fons de la idea elemental de Pahissa, és un fet que el català d’avui (la llengua que ens parlen els mitjans de comunicació, que és la llengua mestra) no es guia per cap instint propi, per cap tradició, sinó per un mimetisme d’arrel única i tan indissoluble com la nació espanyola, que troba en la gloriosa llengua de la Meseta la guia que presideix la fonètica del que amb tanta trompeteria inofensiva no ens estem de proclamar que és la “llengua pròpia”, que ho és cada dia menys.

Els casos que segueixen són agafats de la televisió.

En la totalitat dels anuncis publicitaris, el nom del producte anunciat és pronunciat segons la fonètica espanyola. No hi ha vocals obertes i tancades, no hi ha consonantisme català: tot es limita al joc de l’espanyol.

Igualment, en aquests anuncis, el nom genèric del producte és un nom dit en espanyol: el “gel” sabonós, per exemple, no és homòfon del que el diccionari oficial defineix de “Aigua reduïda a l’estat sòlid pel fred”, sinó pronunciat “khel”.

Al Telenotícies del 12 de gener 2013 (minut 17 aproximadament), el corresponsal de TV3 a París, Toni Cruanyes, pronuncia el nom d’un soldat mort, Denis Allex, no pas segons la pronúncia francesa ni tampoc, és clar, segons la pronúncia catalana, sinó emmotllant-se sense falla al criteri espanyol, segons el qual “Allex” no és un mot agut (“Allèx”), sinó pla (“Àllex”). De la mateixa manera, sense atribuir-ho al corresponsal a França, a TV3 la norma és que Barack (“Baràck”) el nom del president Obama) no es pronuncia pas com a tot el món, sinó com a Espanya, “Bàrack”.

El mateix informatiu Telenotícies (ara en l’edició del vespre del mateix 12 de gener 2012) informa de l’incendi en una fàbrica de pintura de Sant Vicenç de Castellet. La fàbrica es diu Montana Colors, però al Telenotícies ens fan creure que això es diu “Montana Cólors”.

Són tres exemples, no gaires però prou il·lustratius del que ens hauria de preocupar gravíssimament. Es destrueix primer el so de la llengua. Què en queda? Un vocabulari magre i descosit, deslligat de la tradició que fa que una llengua sigui una llengua. De la sintaxi, caldrà parlar-ne?

Sense intentar allargar la llista d’exemples, llegim al diari Ara una notícia titulada “El flamenc català arriba a la Biennal musical a Àmsterdam”. L’Enciclopèdia Catalana no marca aquest nom amb cap accent, i sembla un fet que es tracta d’un terme de doble accentuació (Àmster Dàm), on, naturalment, la que hauria de comptar és la de la síl·laba final. Però això són coses que en castellà no es deuen entendre i que, per la llei de l’assimilació, el català es veu obligat a adoptar.

Els hi —o "Fabra i l'adequació al registre"

Fabra i l'adequació al registre

ALBERT PLA NUALART 

Actualitzada el 17/07/2012 00:00

Ahir deia que en una obra de teatre que vol reflectir les converses espontànies de gent que parla dialecte central -sigui de Barcelona, Vic, Manresa, Girona, Reus, Valls, etc.-, i que està farcida de col·loquialismes, és poc adequat l'ús de la forma els per a un datiu plural. Resulta més adequat, per exemple, "No els hi donaré ni un duro" que "No els donaré ni un duro".

Un més adequat que vol dir també més correcte , si entenem la correcció com a adequació al registre. Aquest és el parer dominant dels lingüistes dels grans mitjans i el reflecteix molt bé l'apartat de l'ÉsAdir dedicat als pronoms febles.

Ha calgut que els nostres millors pedagogs, amb López del Castillo al capdavant, difonguessin activament la idea en tota mena de manuals, i que acadèmics eminents com Lluís Payrató la fonamentessin, perquè hagi anat penetrant en el cos social.

Només cal escoltar l'anglès d'una sèrie com The wire per adonar-se de fins a quin punt aquest concepte de correcció és compartit per les grans llengües de cultura. Però en català -en un signe més de poca normalitat social- encara aixeca suspicàcies, com si fos cosa de quatre eixelebrats.

El cert és que deriva directament del mestratge de Fabra. En cito literalment una conversa del 1929: "Cal tenir en compte que un mot pot ésser bo, però no adequat a un determinat estil. ¿Quin efecte estrany no faria, per exemple, en el teatre, un diàleg entre gent barcelonina en què els personatge diguessin sistemàticament quelcomen lloc d' alguna cosa ?"

___________________

Gràcies a Albert Pla Nualart, que llegeixo cada dia amb interès i sovint amb sorpresa, sabem que ja no hem d’ensenyar que el plural de “li” és “els”, sinó “els hi", almenys en els registres “no formals”, perquè realment és el que diu el 98% de la població que té el gust de parlar la llengua d’aquest diari. I en la llengua parlada, quins registres formals hem d’explicar, si no aquests? (Alguns botiguers “de comarques” i poc cultivats encara cometen la imprudència de no regir-se pel català estàndard i semblen abduïts per Fabra i els fabristes!)

Probablement no trigarem a poder ensenyar que, al costat de “els hi”, també s’admet la forma “lis”, tan viva i corrent en el llenguatge d’avui. En conseqüència, haurem d’admetre que tant és dir “No els hi donaré un duro” com “No lis donaré un duro”, al costat de la forma erudita o arcaicoacadèmica “No els donaré un duro”.

I d’aquí passarem a convertir un objecte directe en un d’indirecte, i, amb tota adequació al català que ara es parla, podrem dir “Ahir els hi vaig veure” (no referint-se el pronom, és clar, al lloc on vaig veure aquestes possibles persones, sinó representant el complement d’objecte, les persones vistes).

Una altra esperança és que, seguint la tendència marcada per la fórmula “esclar”, s’arribi a proposar la forma “elzi”, més acordada a la pronúncia i plenament justificada, perquè si la combinació “els hi” no respon a res (el pronom “hi” resulta aquí sintàcticament superflu i contrari al que ensenyàvem per fer entendre aquesta qüestió: que, a dos complements, dos pronoms; a un complement, un de sol), que justificaria de mantenir-la?

Potser no és el moment d’entrar a considerar altres combinacions amb “els hi”, en què els arcaïtzants sostenen “els ho”, “els en”...

Admirada gratitud

ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ: Un bell epígon del «Beatus ille»

Fets que justifiquen doctrina

 

La columna d'Albert Pla Nualart a l'Ara, com totes les seccions dedicades a la llengua, és un centre d'interès segur per als que ens dediquem a aquestes coses o hi tenim més que la natural curiositat. L'autor, Albert Pla Nualart, té el crèdit de no haver-se llençat o decantat cap a una banda o l'altra, i això fa que li reconeguem un grau d'autoritat (no uso en aquest cas cap plural de modèstia, sinó que crec parlar, almenys fins aquí, fins al reconeixement, en nom de molts dels que ens guanyem el pa fent de lletraferits). Aquesta autoritat pren més valor quan la doctrina es publica estampada en lletres de motllo sobre paper de diari.

No fa gaires dies, amb dos articles seguits en Pla Nualart ens va donar entenent que "sigut" és avui el participi natural de "ser". Al costat d'aquesta afirmació sosté que el triomf del participi "estat" es deu fonamentalment a l'escola, que ha proscrit "sigut" i "set" com a formes paral·leles i igualment naturals del participi de "ser".

L'endemà del segon d'aquests articles, la primera plana de l'Ara ja ens oferia un "sigut". Sortir a la primera plana d'un diari seriós, no és un senyal d'ús i normalitat? Doncs si cal discutir-ho, ja tenim un argument important.

Avui, l'article sobre "Oncle, tio, tiet, besoncle i reneboda" també ens dóna un exemple d'ús; les paraules finals de l'article són aquestes: "Per sort, hi ha lectors que ens ho fan veure i nosaltres els hi agraïm i en prenem nota."

Ja tenim beneïda, doncs, una altra combinació que els caparruts encara ens enforcàvem a fer entendre a la gent que no era correcta amb el valor que Albert Pla li dóna —i que el 99$ de la població li dóna, no ho negarem ni un moment. Quan expliquem el mal ús que es comet amb aquesta combinació, ens solem valer d'exemples com els següents.


Ells agraeixen a tots vosaltres que hàgiu vingut.--> Ells us ho agraeixen
Ells agraeixen que nosaltres hàgim vingut --> Ells ens ho agraeixen.
Ells agraeixen que ells hagin vingut --> Ells els ho agraeixen.

Però, realment, la gent no ho diu així. El darrer cas és resolt pel 99% de la població amb la fórmula "els hi agraeixen". Que és la que Albert Pla Nualart ens deurà recomanar en un altre article.

 

Oncle, tio, tiet, besoncle i reneboda

 ALBERT PLA NUALART

 09/05/2011 00:00

Tot i que oncle és el mot estàndard per designar el germà del pare o la mare, són molt pocs els catalans que diuen oncle espontàniament. Els valencians -també alguns catalans i balears- diuen tio ; i la majoria de catalans, tiet . La cosa ve de lluny: Coromines ja va observar que oncle retrocedia davant tio i tiet . I, a més, al tio l'avala la tia , com al viudo la viuda i al nino la nina . Malgrat tot, al DIEC no hi ha ni tio ni tiet .

El GDLC entra tiet però encara no tio . Només el D62 i el Diccionari valencià en línia accepten tio i tiet . Com a forma estàndard, oncle té el problema que és molt poc usat; tio , que du l'estigma de castellanisme; i tiet , que l'afectuós diminutiu no el deixa ser prou neutre. Crec, però, que tots tres s'haurien d'admetre i deixar que el temps decideixi quin serà l'estàndard.

I si avui en parlo és perquè algun lector s'ha queixat que en una entrevista a l'ARA féssim servir els termes neboda néta i tiet avi , dos parentius que, en estàndard, són reneboda (o besneboda ) i besoncle . Tot i que algun lector deu trobar més fàcil d'entendre el que vam escriure, crec que hauríem d'haver optat per les formes estàndards existents. En la vida d'avui el parentiu no té el pes que tenia i això explica que una redacció tan jove com la de l'ARA tingui lapsus com aquests. Per sort, hi ha lectors que ens ho fan veure i nosaltres els hi agraïm i en prenem nota.

Encerts indiscutibles

Com que m'he referit repetidament als articles d'Albert Pla Nualart a l'Ara, no vull deixar de fer constar la satisfacció tinguda quan he llegit el d'avui, "Esfondrats per un ample consens", que reprodueixo íntegre perquè pugui ser llegit pels lectors electrònics no registrats en aquell diari.

En la línia de l'article, hi afegeixo només que aquest neguit per dir les coses d'una manera pintoresca, sàvia, pretesament graciosa, en general allunyada de la realitat, sempre amb la pruïja d'"enriquir" l'estil propi, no fa sinó descompondre una tradició que, tot i haver estat sòlida, avui és insegura i només pot dur a la pobresa del que és la base de la comunicació: la llengua.

Esfondrats per un ample consens

ALBERT PLA NUALART

03/02/2011 

Trobo al Google 4.250 amples consensos i 79 anchos consensos . Sembla, doncs, que ni ample equival ben bé a ancho ni ampli a amplio .
I això és el que es desprèn d'alguns diccionaris.
També és clar, però, que en general el sentit fi gurat i subjectiu el té ampli (per això sovint va davant del nom) i el més físic i objectiu el té ample . Però una malaltissa por de fer-ho igual que el castellà fa que en l'últim moment alguns canviïn la i per la e convençuts que ai xí queda més genuí i més correcte.
I això quin mal fa?, em direu. No és bo marcar perfil? No ho és, dic jo, si el preu és empobrir la llengua. Dir sempre ample per als dos sentits és un pèssim negoci. És un exemple més d'aquesta funesta tendència a dir amb una sola paraula el que dèiem amb dues o tres perquè soni més català, encara que pel camí perdem un munt de matisos. És la mateixa tendència que està convertint en adients tots els adequats , en caires tots els caràcters i en ru nes totes les ruïnes .
Llegeixo en la novel·la d'un jove autor que un home s'esfondra a la cadira. Es podia enfonsar o ensorrar , però un jove autor català, per ser literari, no pot escriure com parla, i es decanta per esfondrar , que fa més patxoca.
Què tenen de castellans enfonsar i ensorrar ? No res, però sonen massa normals, i al final -aquest és el drama- associem bon català a estrany i exòtic. Com més esfondrem, més avancem en la desnormalització lingüística.

Paraules claus. Paraules trampa

.

.

No m'afegeixo, que consti, als "antiplanualart" sistemàtics. Discrepo en moltes coses dels punts de vista d'Albert Pla Nualart, però en altres em sembla que hi toca i que els seus encerts ofereixen visions clares. Per exemple, referint-se a la tan suada qüestió del sexe i el gènere, li vaig sentir una defensa molt raonada del masculí genèric, que argumentava dient que si, per exemple, diem: "Fa tres dies que tinc mal de queixal", aquest mal de queixal no es refereix exclusivament a les hores de sol, als dies, sinó també a les nits.


Això era una comparació diguem que ben trobada per fer veure que si fins ara ens hem entès parlat dels "pares d'alumnes" sense distingir si van amb pantalons o faldilles, seria absurd d'obligar-nos a dir "els pares i les mares dels alumnes i les alumnes". Gairebé anecdòtic, però útil i fidel a la realitat.

Dic que no comparteixo tot el que diu, però es veu que ell tampoc. Avui, diumenge 30 de gener 2011, escriu un article a l'Ara amb el títol "El regust amarg del cafè irlandès".

El regust amarg del cafè irlandès

ALBERT PLA NUALART
| Actualitzada el 30/01/2011 00:00
Les batalles ideològiques, les que fan que l'opinió pública tendeixi a veure les coses d'una certa manera, les guanya qui és capaç d'imposar paraules que ja són, en elles mateixes, ideologia. El nostre sentit crític és capaç, en el millor dels casos, de detectar trampes en els raonaments, però els raonaments es fan amb paraules i, quan la trampa és la mateixa paraula, hi caiem de quatre potes, perquè el sentit de les paraules és per a la majoria un punt de partida del pensament, una cambra tancada que mai s'il·lumina.

Les paraules trampa fan innocus molts debats públics, els impedeixen abordar el nucli dels problemes. Deixen sempre en la penombra els autèntics responsables. Són tan insidioses que fins i tot intoxiquen qui en coneix el costat fosc. La missió d'un intel·lectual hauria de ser denunciar-les i expulsar-les de l'àgora quan un prolongat ús pervers les ha tornat inservibles. I denunciar els que, al servei dels poders que s'hi escuden, fan tot el possible per potenciar-les.

En són exemples clàssics que de la voluntat de ser de les nacions sense estat se'n digui nacionalisme ; i de la d'un estat d'imposar una única nació, no-nacionalisme . O que la violència desesperada d'un poble sotmès sigui terrorisme ; i la d'un estat armat fins a les dents, legítima defensa . Saber-ho, però, no impedeix que els gran mitjans les continuïn usant en aquest sentit i que el verí que destil·len ens vagi penetrant i ens incapaciti per abordar conflictes socials que demanarien la mateixa paciència i habilitat que ha de tenir un artificier per desactivar una bomba de rellotgeria.

Pel que fa a la salut del català, hi ha una paraula trampa que ja fa molt anys que ens anestesia i no ens deixa veure el nucli del problema: la paraula bilingüisme . L'ús de bilingüisme per descriure la nostra realitat lingüística ja és, per ell mateix, una claudicació. El seu verí està fet de dues mentides. La més ingènua i popular va escampant pel cos social que castellà i català conviuen en una bucòlica relació d'igualtat i simetria gràcies a la tolerància i els bons sentiments.

La més perversa i intel·lectual afirma que aquesta relació és possible i desitjable, encara que la història demostri que només serveix de coartada perquè la llengua forta vagi devorant la que se suposa que respecta i aprecia. Això sí, prou lentament perquè sembli que juguen.

I la prova més evident de la trampa és que, si demanem bilingüisme, els defensors del bilingüisme se'ns giraran en contra. La simetria exigiria que, als territoris bilingües on es parla A i B, si hi ha bosses de monolingües de A, també n'hi hagi de B. Dit d'una altra manera, que -mai i en cap cas- A sigui la llengua de tots i B només la d'uns quants, perquè això condemna B a jugar en un camp que fa pendent i en què la força de la gravetat va amb l'equip rival.

Si d'aquest camp en diem bilingüisme només cal deixar passar el temps perquè el resultat sigui d'escàndol: els gols van caient pel seu propi pes. Però si gosem demanar un terreny més pla, encara que sigui amb petits avenços per reduir el desnivell -com ara la llei del cinema-, es remouen els ossos del Cid Campeador i torna l'esperit de Reconquesta.

Ara que s'ha demostrat que l'Espanya federalista era una il·lusió i que a l'Espanya real fins i tot li sembla massa el cafè per a tothom, potser ha arribat el moment d'entendre que si tenir un estat és l'única manera de salvar la nació, tenir una llengua és l'única manera de salvar el català.

Una llengua que serà prou petita perquè el poliglotisme sigui més necessari que mai, però que també ha de ser la comuna i necessària en el seu territori, com ho és l'holandès a Holanda i el suec a Suècia.

El bilingüisme és l'altre camí: és el que ha seguit l'irlandès a Irlanda. A Irlanda van aconseguir la independència i fa temps que són estat, però mai no van baixar del tren del bilingüisme . No dic que fessin mal fet: és una opció respectable. El que dic és que hauríem de decidir què fem sense autoenganys, sent conscients que si no baixem del bilingüisme, encara que arribem a tenir estat, el català se'ns anirà fonent fins a convertir-se en una realitat folklòrica com l'irlandès.

Els primers mots del segon paràgraf són "Les paraules trampa fan innocus molts debats públics, els impedeixen abordar el nucli dels problemes."

Si l'exemple que en Pla ens havia proposat era "paraules claus", aquí, no hauria hagut de posar el segon element en plural, "paraules trampes"?

La qüestió de les "paraules clau" denota una vacil·lació que potser els més embriagats per la llengua tenim la curiositat d'analitzar. Què fan les altres llengües?

Vacil·lacions a part, la llengua va fent sempre el seu camí, i no hauríem de ser els diletants de la gramàtica els que guiéssim aquest camí, sinó que la cosa potser és la inversa: primer, la llengua; després, la gramàtica; com en dret, primer l'ús, després la llei.

––––––––

Endreçant diaris trobo l'Ara del 29/1/2011, que obre la pàgina 42 amb aquest títol: «Cèl·lules mare contra l'esclerosi múltiple».  No hi afegeixo cap comentari, convençut d'altra banda que els exemples es multiplicarien, tant si eren de l'Ara com d'altres textos i documents.

El sexe invisible

Sento un respecte real per Albert Pla Nualart, però els seus punts de vista no em semblen sempre igualment satisfactoris. M'he tret el barret en més d'una ocasió davant la seva opinió (aquí en teniu un exemple), però això no vol dir que em sembli que el guia sempre el mateix encert.

Aquí, unes reflexions que ens fa sobre el sexe i el gènere a propòsit del sufix -essa.

Les virtuts del sexe invisible (Ara, 10 gener 2011)

El vesper del llenguatge sexista té en l'anomenat masculí genèric un dels ulls de poll més sensibles. A alguns lectors els sobta que escriguem la metge i la jutge però, en canvi, l'alcaldessa . És el mateix criteri que aplica TV3. Qui vol metgessa i jutgessa diu que -essa visibilitza la dona. Però jo no tinc gaire clar que sigui sempre una visibilitat desitjada.

Conec algunes poetes que per res del món voldrien ser poetesses, un mot tenyit d'un romanticisme tronat i carrincló .

Contra -essa hi juguen tres factors: que també vol dir dona de , que té una essa sorda que ens surt sonora i que és un sufix molt poc discret. Moltes professionals volen ser valorades al marge del seu sexe. El discret -a de la o una ja diu que són dones sense aturar-s'hi, sense fer-ne bandera.

En -essa hi ha un deix aristocràtic ( duquessa, baronessa, comtessa ) que potser escau al poder (alcaldessa) però fa més aviat nosa a qui s'ha d'arremangar per curar o impartir justícia.

Algunes professions acaben en -a i cap home reclama ser poete, artiste o palete. I és que, en algun cas, es fa més per la igualtat de gènere invisibilitzant-lo que subratllant-lo.

Que el metge o la jutge és un home o una dona ja ho expressa el català de moltes maneres: en una llengua romànica la marca de gènere és redundant.

Fer-la més visible pot acabar creant el dubte que ser home o dona, a l'hora de fer bé la feina, sigui irrellevant.



Quatre qüestions elementals i la meva opinió.

1. El masculí genèric, existeix? Entenc que sí, i que el mateix Pla Nualart ho ha exposat i defensat.
2. El sufix -essa, té vitalitat real? Si Pla admet "alcaldessa", per què no "metgessa", que és el que diu molta gent ? En general és la gent que parla el català après a casa, no al "Digui digui". 
3. Ho proposa així perquè el castellà aplica el sufix en el primer cas i no en el segon?
4. La essa sorda del sufix ens surt sonora? Aquesta és bona! També hi surten altres esses, com ara totes les de les família de "pressió" o "missió": "opressió, impressió, expressió", "intromissió", etc.  Què farem amb aquest problema?
5. Admeto que "poetessa" té un aire un punt jocfloralesc, però no hi sé veure pas el "deix aristocràtic" que l'article argüeix. Si en "alcaldessa" el sufix funciona sense deixos, per què negar-lo en "jutgessa" o "metgessa"? Perquè el castellà no en fa ús en aquests dos mots, i parla de "la médico" o de "la jueza"? Seguint l'exemple de la llengua amiga, Pla Nualart podria proposar "la metja" i "la jutja". 
6. Si ressuscitessin les sastresses, n'hauríem de dir "sastres", perquè el castellà les designa "sastras"?
7. Si admetem que a "alcaldessa" hi escau el "deix aristocràtic", quina distància hi ha entre l'autoritat i l'aristocràcia d'una alcaldessa i una jutgessa?
8. Segons la tesi d'Albert Pla, la condició sexual de la metgessa o la jutgessa ja s'expressa en català "de moltes maneres", per alters camins. Així, doncs, també parlarem de "l'alcalda" si el castellà ens hi convida?
9. Fer-ho més viable... Més viable a qui i a què?