diumenge, 30 de gener de 2011

Paraules claus. Paraules trampa


.
.
No m'afegeixo, que consti, als "antiplanualart" sistemàtics. Discrepo en moltes coses dels punts de vista d'Albert Pla Nualart, però en altres em sembla que hi toca i que els seus encerts ofereixen visions clares. Per exemple, referint-se a la tan suada qüestió del sexe i el gènere, li vaig sentir una defensa molt raonada del masculí genèric, que argumentava dient que si, per exemple, diem: "Fa tres dies que tinc mal de queixal", aquest mal de queixal no es refereix exclusivament a les hores de sol, als dies, sinó també a les nits.


Això era una comparació diguem que ben trobada per fer veure que si fins ara ens hem entès parlat dels "pares d'alumnes" sense distingir si van amb pantalons o faldilles, seria absurd d'obligar-nos a dir "els pares i les mares dels alumnes i les alumnes". Gairebé anecdòtic, però útil i fidel a la realitat.

Dic que no comparteixo tot el que diu, però es veu que ell tampoc. Avui, diumenge 30 de gener 2011, escriu un article a l'Ara amb el títol "El regust amarg del cafè irlandès".

    El regust amarg del cafè irlandès

    Les batalles ideològiques, les que fan que l'opinió pública tendeixi a veure les coses d'una certa manera, les guanya qui és capaç d'imposar paraules que ja són, en elles mateixes, ideologia. El nostre sentit crític és capaç, en el millor dels casos, de detectar trampes en els raonaments, però els raonaments es fan amb paraules i, quan la trampa és la mateixa paraula, hi caiem de quatre potes, perquè el sentit de les paraules és per a la majoria un punt de partida del pensament, una cambra tancada que mai s'il·lumina.

    Les paraules trampa fan innocus molts debats públics, els impedeixen abordar el nucli dels problemes. Deixen sempre en la penombra els autèntics responsables. Són tan insidioses que fins i tot intoxiquen qui en coneix el costat fosc. La missió d'un intel·lectual hauria de ser denunciar-les i expulsar-les de l'àgora quan un prolongat ús pervers les ha tornat inservibles. I denunciar els que, al servei dels poders que s'hi escuden, fan tot el possible per potenciar-les.

    En són exemples clàssics que de la voluntat de ser de les nacions sense estat se'n digui nacionalisme ; i de la d'un estat d'imposar una única nació, no-nacionalisme . O que la violència desesperada d'un poble sotmès sigui terrorisme ; i la d'un estat armat fins a les dents, legítima defensa . Saber-ho, però, no impedeix que els gran mitjans les continuïn usant en aquest sentit i que el verí que destil·len ens vagi penetrant i ens incapaciti per abordar conflictes socials que demanarien la mateixa paciència i habilitat que ha de tenir un artificier per desactivar una bomba de rellotgeria.

    Pel que fa a la salut del català, hi ha una paraula trampa que ja fa molt anys que ens anestesia i no ens deixa veure el nucli del problema: la paraula bilingüisme . L'ús de bilingüisme per descriure la nostra realitat lingüística ja és, per ell mateix, una claudicació. El seu verí està fet de dues mentides. La més ingènua i popular va escampant pel cos social que castellà i català conviuen en una bucòlica relació d'igualtat i simetria gràcies a la tolerància i els bons sentiments.

    La més perversa i intel·lectual afirma que aquesta relació és possible i desitjable, encara que la història demostri que només serveix de coartada perquè la llengua forta vagi devorant la que se suposa que respecta i aprecia. Això sí, prou lentament perquè sembli que juguen.

    I la prova més evident de la trampa és que, si demanem bilingüisme, els defensors del bilingüisme se'ns giraran en contra. La simetria exigiria que, als territoris bilingües on es parla A i B, si hi ha bosses de monolingües de A, també n'hi hagi de B. Dit d'una altra manera, que -mai i en cap cas- A sigui la llengua de tots i B només la d'uns quants, perquè això condemna B a jugar en un camp que fa pendent i en què la força de la gravetat va amb l'equip rival.

    Si d'aquest camp en diem bilingüisme només cal deixar passar el temps perquè el resultat sigui d'escàndol: els gols van caient pel seu propi pes. Però si gosem demanar un terreny més pla, encara que sigui amb petits avenços per reduir el desnivell -com ara la llei del cinema-, es remouen els ossos del Cid Campeador i torna l'esperit de Reconquesta.

    Ara que s'ha demostrat que l'Espanya federalista era una il·lusió i que a l'Espanya real fins i tot li sembla massa el cafè per a tothom, potser ha arribat el moment d'entendre que si tenir un estat és l'única manera de salvar la nació, tenir una llengua és l'única manera de salvar el català.

    Una llengua que serà prou petita perquè el poliglotisme sigui més necessari que mai, però que també ha de ser la comuna i necessària en el seu territori, com ho és l'holandès a Holanda i el suec a Suècia.

    El bilingüisme és l'altre camí: és el que ha seguit l'irlandès a Irlanda. A Irlanda van aconseguir la independència i fa temps que són estat, però mai no van baixar del tren del bilingüisme . No dic que fessin mal fet: és una opció respectable. El que dic és que hauríem de decidir què fem sense autoenganys, sent conscients que si no baixem del bilingüisme, encara que arribem a tenir estat, el català se'ns anirà fonent fins a convertir-se en una realitat folklòrica com l'irlandès.

Els primers mots del segon paràgraf són "Les paraules trampa fan innocus molts debats públics, els impedeixen abordar el nucli dels problemes."

Si l'exemple que en Pla ens havia proposat era "paraules claus", aquí, no hauria hagut de posar el segon element en plural, "paraules trampes"?

La qüestió de les "paraules clau" denota una vacil·lació que potser els més embriagats per la llengua tenim la curiositat d'analitzar. Què fan les altres llengües?

Vacil·lacions a part, la llengua va fent sempre el seu camí, i no hauríem de ser els diletants de la gramàtica els que guiéssim aquest camí, sinó que la cosa potser és la inversa: primer, la llengua; després, la gramàtica; com en dret, primer l'ús, després la llei.

––––––––

Endreçant diaris trobo l'Ara del 29/1/2011, que obre la pàgina 42 amb aquest títol: «Cèl·lules mare contra l'esclerosi múltiple».  No hi afegeixo cap comentari, convençut d'altra banda que els exemples es multiplicarien, tant si eren de l'Ara com d'altres textos i documents.

Cap comentari: