entregent

Admiada gratitud

2012-01-26T17:43:00.000+01:00

ΠΡΟ ΓΟΩΝ ΔΕ ΜΝΑΣΤΙΣ: Un bell epígon del «Beatus ille»

Fets que justifiquen doctrina

2011-05-14T13:27:00.001+02:00

La columna d'Albert Pla Nualart a l'Ara, com totes les seccions dedicades a la llengua, és un centre d'interès segur per als que ens dediquem a aquestes coses o hi tenim més que la natural curiositat. L'autor, Albert Pla Nualart, té el crèdit de no haver-se llençat o decantat cap a una banda o l'altra, i això fa que li reconeguem un grau d'autoritat (no uso en aquest cas cap plural de modèstia, sinó que crec parlar, almenys fins aquí, fins al reconeixement, en nom de molts dels que ens guanyem el pa fent de lletraferits). Aquesta autoritat pren més valor quan la doctrina es publica estampada en lletres de motllo sobre paper de diari.

No fa gaires dies, amb dos articles seguits en Pla Nualart ens va donar entenent que "sigut" és avui el participi natural de "ser". Al costat d'aquesta afirmació sosté que el triomf del participi "estat" es deu fonamentalment a l'escola, que ha proscrit "sigut" i "set" com a formes paral·leles i igualment naturals del participi de "ser".

L'endemà del segon d'aquests articles, la primera plana de l'Ara ja ens oferia un "sigut". Sortir a la primera plana d'un diari seriós, no és un senyal d'ús i normalitat? Doncs si cal discutir-ho, ja tenim un argument important.

Avui, l'article sobre "Oncle, tio, tiet, besoncle i reneboda" també ens dóna un exemple d'ús; les paraules finals de l'article són aquestes: "Per sort, hi ha lectors que ens ho fan veure i nosaltres els hi agraïm i en prenem nota."

Ja tenim beneïda, doncs, una altra combinació que els caparruts encara ens enforcàvem a fer entendre a la gent que no era correcta amb el valor que Albert Pla li dóna —i que el 99$ de la població li dóna, no ho negarem ni un moment. Quan expliquem el mal ús que es comet amb aquesta combinació, ens solem valer d'exemples com els següents.

Ells agraeixen a tots vosaltres que hàgiu vingut.--> Ells us ho agraeixen
Ells agraeixen que nosaltres hàgim vingut --> Ells ens ho agraeixen.
Ells agraeixen que ells hagin vingut --> Ells els ho agraeixen.

Però, realment, la gent no ho diu així. El darrer cas és resolt pel 99% de la població amb la fórmula "els hi agraeixen". Que és la que Albert Pla Nualart ens deurà recomanar en un altre article.

Oncle, tio, tiet, besoncle i reneboda

ALBERT PLA NUALART

09/05/2011 00:00

Tot i que oncle és el mot estàndard per designar el germà del pare o la mare, són molt pocs els catalans que diuen oncle espontàniament. Els valencians -també alguns catalans i balears- diuen tio ; i la majoria de catalans, tiet . La cosa ve de lluny: Coromines ja va observar que oncle retrocedia davant tio i tiet . I, a més, al tio l'avala la tia , com al viudo la viuda i al nino la nina . Malgrat tot, al DIEC no hi ha ni tio ni tiet .

El GDLC entra tiet però encara no tio . Només el D62 i el Diccionari valencià en línia accepten tio i tiet . Com a forma estàndard, oncle té el problema que és molt poc usat; tio , que du l'estigma de castellanisme; i tiet , que l'afectuós diminutiu no el deixa ser prou neutre. Crec, però, que tots tres s'haurien d'admetre i deixar que el temps decideixi quin serà l'estàndard.

I si avui en parlo és perquè algun lector s'ha queixat que en una entrevista a l'ARA féssim servir els termes neboda néta i tiet avi , dos parentius que, en estàndard, són reneboda (o besneboda ) i besoncle . Tot i que algun lector deu trobar més fàcil d'entendre el que vam escriure, crec que hauríem d'haver optat per les formes estàndards existents. En la vida d'avui el parentiu no té el pes que tenia i això explica que una redacció tan jove com la de l'ARA tingui lapsus com aquests. Per sort, hi ha lectors que ens ho fan veure i nosaltres els hi agraïm i en prenem nota.

Encerts indiscutibles

2011-02-03T14:19:00.000+01:00

Com que m'he referit repetidament als articles d'Albert Pla Nualart a l'Ara, no vull deixar de fer constar la satisfacció tinguda quan he llegit el d'avui, "Esfondrats per un ample consens", que reprodueixo íntegre perquè pugui ser llegit pels lectors electrònics no registrats en aquell diari.

En la línia de l'article, hi afegeixo només que aquest neguit per dir les coses d'una manera pintoresca, sàvia, pretesament graciosa, en general allunyada de la realitat, sempre amb la pruïja d'"enriquir" l'estil propi, no fa sinó descompondre una tradició que, tot i haver estat sòlida, avui és insegura i només pot dur a la pobresa del que és la base de la comunicació: la llengua.

Esfondrats per un ample consens

ALBERT PLA NUALART

03/02/2011

Trobo al Google 4.250 amples consensos i 79 anchos consensos . Sembla, doncs, que ni ample equival ben bé a ancho ni ampli a amplio .
I això és el que es desprèn d'alguns diccionaris.
També és clar, però, que en general el sentit fi gurat i subjectiu el té ampli (per això sovint va davant del nom) i el més físic i objectiu el té ample . Però una malaltissa por de fer-ho igual que el castellà fa que en l'últim moment alguns canviïn la i per la e convençuts que ai xí queda més genuí i més correcte.
I això quin mal fa?, em direu. No és bo marcar perfil? No ho és, dic jo, si el preu és empobrir la llengua. Dir sempre ample per als dos sentits és un pèssim negoci. És un exemple més d'aquesta funesta tendència a dir amb una sola paraula el que dèiem amb dues o tres perquè soni més català, encara que pel camí perdem un munt de matisos. És la mateixa tendència que està convertint en adients tots els adequats , en caires tots els caràcters i en ru nes totes les ruïnes .
Llegeixo en la novel·la d'un jove autor que un home s'esfondra a la cadira. Es podia enfonsar o ensorrar , però un jove autor català, per ser literari, no pot escriure com parla, i es decanta per esfondrar , que fa més patxoca.
Què tenen de castellans enfonsar i ensorrar ? No res, però sonen massa normals, i al final -aquest és el drama- associem bon català a estrany i exòtic. Com més esfondrem, més avancem en la desnormalització lingüística.

Paraules claus. Paraules trampa

2011-01-30T20:34:00.012+01:00

No m'afegeixo, que consti, als "antiplanualart" sistemàtics. Discrepo en moltes coses dels punts de vista d'Albert Pla Nualart, però en altres em sembla que hi toca i que els seus encerts ofereixen visions clares. Per exemple, referint-se a la tan suada qüestió del sexe i el gènere, li vaig sentir una defensa molt raonada del masculí genèric, que argumentava dient que si, per exemple, diem: "Fa tres dies que tinc mal de queixal", aquest mal de queixal no es refereix exclusivament a les hores de sol, als dies, sinó també a les nits.

Això era una comparació diguem que ben trobada per fer veure que si fins ara ens hem entès parlat dels "pares d'alumnes" sense distingir si van amb pantalons o faldilles, seria absurd d'obligar-nos a dir "els pares i les mares dels alumnes i les alumnes". Gairebé anecdòtic, però útil i fidel a la realitat.

Dic que no comparteixo tot el que diu, però es veu que ell tampoc. Avui, diumenge 30 de gener 2011, escriu un article a l'Ara amb el títol "El regust amarg del cafè irlandès".

El regust amarg del cafè irlandès

ALBERT PLA NUALART

| Actualitzada el 30/01/2011 00:00

Les batalles ideològiques, les que fan que l'opinió pública tendeixi a veure les coses d'una certa manera, les guanya qui és capaç d'imposar paraules que ja són, en elles mateixes, ideologia. El nostre sentit crític és capaç, en el millor dels casos, de detectar trampes en els raonaments, però els raonaments es fan amb paraules i, quan la trampa és la mateixa paraula, hi caiem de quatre potes, perquè el sentit de les paraules és per a la majoria un punt de partida del pensament, una cambra tancada que mai s'il·lumina.

Les paraules trampa fan innocus molts debats públics, els impedeixen abordar el nucli dels problemes. Deixen sempre en la penombra els autèntics responsables. Són tan insidioses que fins i tot intoxiquen qui en coneix el costat fosc. La missió d'un intel·lectual hauria de ser denunciar-les i expulsar-les de l'àgora quan un prolongat ús pervers les ha tornat inservibles. I denunciar els que, al servei dels poders que s'hi escuden, fan tot el possible per potenciar-les.

En són exemples clàssics que de la voluntat de ser de les nacions sense estat se'n digui nacionalisme ; i de la d'un estat d'imposar una única nació, no-nacionalisme . O que la violència desesperada d'un poble sotmès sigui terrorisme ; i la d'un estat armat fins a les dents, legítima defensa . Saber-ho, però, no impedeix que els gran mitjans les continuïn usant en aquest sentit i que el verí que destil·len ens vagi penetrant i ens incapaciti per abordar conflictes socials que demanarien la mateixa paciència i habilitat que ha de tenir un artificier per desactivar una bomba de rellotgeria.

Pel que fa a la salut del català, hi ha una paraula trampa que ja fa molt anys que ens anestesia i no ens deixa veure el nucli del problema: la paraula bilingüisme . L'ús de bilingüisme per descriure la nostra realitat lingüística ja és, per ell mateix, una claudicació. El seu verí està fet de dues mentides. La més ingènua i popular va escampant pel cos social que castellà i català conviuen en una bucòlica relació d'igualtat i simetria gràcies a la tolerància i els bons sentiments.

La més perversa i intel·lectual afirma que aquesta relació és possible i desitjable, encara que la història demostri que només serveix de coartada perquè la llengua forta vagi devorant la que se suposa que respecta i aprecia. Això sí, prou lentament perquè sembli que juguen.

I la prova més evident de la trampa és que, si demanem bilingüisme, els defensors del bilingüisme se'ns giraran en contra. La simetria exigiria que, als territoris bilingües on es parla A i B, si hi ha bosses de monolingües de A, també n'hi hagi de B. Dit d'una altra manera, que -mai i en cap cas- A sigui la llengua de tots i B només la d'uns quants, perquè això condemna B a jugar en un camp que fa pendent i en què la força de la gravetat va amb l'equip rival.

Si d'aquest camp en diem bilingüisme només cal deixar passar el temps perquè el resultat sigui d'escàndol: els gols van caient pel seu propi pes. Però si gosem demanar un terreny més pla, encara que sigui amb petits avenços per reduir el desnivell -com ara la llei del cinema-, es remouen els ossos del Cid Campeador i torna l'esperit de Reconquesta.

Ara que s'ha demostrat que l'Espanya federalista era una il·lusió i que a l'Espanya real fins i tot li sembla massa el cafè per a tothom, potser ha arribat el moment d'entendre que si tenir un estat és l'única manera de salvar la nació, tenir una llengua és l'única manera de salvar el català.

Una llengua que serà prou petita perquè el poliglotisme sigui més necessari que mai, però que també ha de ser la comuna i necessària en el seu territori, com ho és l'holandès a Holanda i el suec a Suècia.

El bilingüisme és l'altre camí: és el que ha seguit l'irlandès a Irlanda. A Irlanda van aconseguir la independència i fa temps que són estat, però mai no van baixar del tren del bilingüisme . No dic que fessin mal fet: és una opció respectable. El que dic és que hauríem de decidir què fem sense autoenganys, sent conscients que si no baixem del bilingüisme, encara que arribem a tenir estat, el català se'ns anirà fonent fins a convertir-se en una realitat folklòrica com l'irlandès.

Els primers mots del segon paràgraf són "Les paraules trampa fan innocus molts debats públics, els impedeixen abordar el nucli dels problemes."

Si l'exemple que en Pla ens havia proposat era "paraules claus", aquí, no hauria hagut de posar el segon element en plural, "paraules trampes"?

La qüestió de les "paraules clau" denota una vacil·lació que potser els més embriagats per la llengua tenim la curiositat d'analitzar. Què fan les altres llengües?

Vacil·lacions a part, la llengua va fent sempre el seu camí, i no hauríem de ser els diletants de la gramàtica els que guiéssim aquest camí, sinó que la cosa potser és la inversa: primer, la llengua; després, la gramàtica; com en dret, primer l'ús, després la llei.

––––––––

Endreçant diaris trobo l'Ara del 29/1/2011, que obre la pàgina 42 amb aquest títol: «Cèl·lules mare contra l'esclerosi múltiple». No hi afegeixo cap comentari, convençut d'altra banda que els exemples es multiplicarien, tant si eren de l'Ara com d'altres textos i documents.

El sexe invisible

2011-01-30T13:33:00.002+01:00

Sento un respecte real per Albert Pla Nualart, però els seus punts de vista no em semblen sempre igualment satisfactoris. M'he tret el barret en més d'una ocasió davant la seva opinió (aquí en teniu un exemple), però això no vol dir que em sembli que el guia sempre el mateix encert.

Aquí, unes reflexions que ens fa sobre el sexe i el gènere a propòsit del sufix -essa.

Les virtuts del sexe invisible (Ara, 10 gener 2011)

El vesper del llenguatge sexista té en l'anomenat masculí genèric un dels ulls de poll més sensibles. A alguns lectors els sobta que escriguem la metge i la jutge però, en canvi, l'alcaldessa . És el mateix criteri que aplica TV3. Qui vol metgessa i jutgessa diu que -essa visibilitza la dona. Però jo no tinc gaire clar que sigui sempre una visibilitat desitjada.

Conec algunes poetes que per res del món voldrien ser poetesses, un mot tenyit d'un romanticisme tronat i carrincló .

Contra -essa hi juguen tres factors: que també vol dir dona de , que té una essa sorda que ens surt sonora i que és un sufix molt poc discret. Moltes professionals volen ser valorades al marge del seu sexe. El discret -a de la o una ja diu que són dones sense aturar-s'hi, sense fer-ne bandera.

En -essa hi ha un deix aristocràtic ( duquessa, baronessa, comtessa ) que potser escau al poder (alcaldessa) però fa més aviat nosa a qui s'ha d'arremangar per curar o impartir justícia.

Algunes professions acaben en -a i cap home reclama ser poete, artiste o palete. I és que, en algun cas, es fa més per la igualtat de gènere invisibilitzant-lo que subratllant-lo.

Que el metge o la jutge és un home o una dona ja ho expressa el català de moltes maneres: en una llengua romànica la marca de gènere és redundant.

Fer-la més visible pot acabar creant el dubte que ser home o dona, a l'hora de fer bé la feina, sigui irrellevant.

Quatre qüestions elementals i la meva opinió.

El masculí genèric, existeix? Entenc que sí, i que el mateix Pla Nualart ho ha exposat i defensat.
El sufix -essa, té vitalitat real? Si Pla admet "alcaldessa", per què no "metgessa", que és el que diu molta gent ? En general és la gent que parla el català après a casa, no al "Digui digui".
Ho proposa així perquè el castellà aplica el sufix en el primer cas i no en el segon?
La essa sorda del sufix ens surt sonora? Aquesta és bona! També hi surten altres esses, com ara totes les de les família de "pressió" o "missió": "opressió, impressió, expressió", "intromissió", etc. Què farem amb aquest problema?
Admeto que "poetessa" té un aire un punt jocfloralesc, però no hi sé veure pas el "deix aristocràtic" que l'article argüeix. Si en "alcaldessa" el sufix funciona sense deixos, per què negar-lo en "jutgessa" o "metgessa"? Perquè el castellà no en fa ús en aquests dos mots, i parla de "la médico" o de "la jueza"? Seguint l'exemple de la llengua amiga, Pla Nualart podria proposar "la metja" i "la jutja".
Si ressuscitessin les sastresses, n'hauríem de dir "sastres", perquè el castellà les designa "sastras"?
Si admetem que a "alcaldessa" hi escau el "deix aristocràtic", quina distància hi ha entre l'autoritat i l'aristocràcia d'una alcaldessa i una jutgessa?
Segons la tesi d'Albert Pla, la condició sexual de la metgessa o la jutgessa ja s'expressa en català "de moltes maneres", per alters camins. Així, doncs, també parlarem de "l'alcalda" si el castellà ens hi convida?
Fer-ho més viable... Més viable a qui i a què?

Carcanades

2011-01-20T09:45:00.007+01:00

Parlant de pollastres i animals semblants (ara en deuen dir "aus –de corral–"; abans ens enteníem dient-ne "aviram"), no nego la tendència a parlar de "carcasses" allà on jo creia i crec que l'ús prefereix "carcanada".
Com que ahir vaig sentir al carrer dues dones que, parlant de preparar algun menjar, es referien a una "carcassa de pollastre", acabo de mirar el diccionari, que confirma la meva opinió.

No canviarem pas la tendència hispanista de la gent, però que consti el que diu el diccionari i que consti igualment el triomf dels botiguers i les botigueres, que, comprant i venent, han anat introduint una forma que ha substituït la pròpia.

Res no té una gran importància, però tot va pesant.

carcanada
1 f. [LC] [ZOA] Ossada sencera d’un animal despullada de la carn.
2 f. [LC] [ZOA] El que resta d’un ocell un cop llevats els membres i les parts carnoses.
3 f. [LC] Esquelet d’una persona o d’un animal. Tenir una bona carcanada.

carcassa
1 f. [LC] Carcanada .
2 1 f. [LC] [AQ] Part interna d’una cosa, que aguanta les altres parts. La carcassa d’un capell.
2 2 f. [LC] [AQ] [IMF] Armadura de fusta o de ferro que sosté les diferents parts d’una construcció. La carcassa d’un edifici.
3 f. [LC] [IT] Roba de cotó o de jute, engomada i enterca, usada per a folrar especialment vestits de dona.
4 f. [DE] Bomba incendiària coberta d’una tela enquitranada, usada antigament.

L'ortografia i la fonètica

2010-12-21T17:19:00.001+01:00

Al Telenotícies, el nom del president de la CEOE ara és RoZell, perquè el nom de família d'aquest pobre senyor només conté una essa. Això ja ho vam sentir fa bastants anys dit pel mestre Puyal, del fubol, potser no referint-se al senyor d'ara, sinó a un altre.

Per aquesta ximple regla de tres, a partir d'ara segurament sentirem que hi ha senyors (i senyores) Bostx, o Boix, Domènetx o Domèneix Blanx. etc.

És el triomf de la saviesa culta del mestretites.

On és el subjecte?

2010-12-10T19:39:00.001+01:00

A la portada de l'Ara del 10/12/2010, llegim un gran titular que diu: “Paraules que cap presó pot tancar”. El titular ha merescut un comentari que ara no ve directament al cas.

Sabem que en anglès és usual de referir-se a coses “that money can’t buy”, que traduït mecànicament faria “que els diners no poden comprar”. Però potser en un català no traduït hauríem preferit espontàniament de parlar de coses “que no es poden comprar amb diners”.

Davant del cas dels diners –com davant de les paraules de Liu Xiaoboo del titular del diari–, recordo la dita segons la qual, si amb la pèrdua d’una llengua es perd una visió del món, aquesta mena de traduccions confirmen que ja no som més que un apèndix de l’anglès –a part de ser-ho de l’espanyol.

El titular, per mi, hauria estat: “Paraules que no es poden tancar a la presó” o “Paraules que no pot tancar cap presó” (i probablement això resoldria sense esforç ni violència la queixa del comentari esmentat a l'enllaç). És a dir, en l'oració de relatiu hauríem mogut el subjecte "presó" a una posició secundària, perquè la força de l'oració no la té aquesta presó, sinó que la té l'infinitiu "tancar".

És una opinió que m’agradaria contrastar.

Els grans personatges

2010-11-30T19:10:00.001+01:00

Restaurada la democràcia a Espanya (és una manera de parlar), gràcies a la televisió vaig començar a veure els grans protagonistes del Parlament espanyol –Suárez, Fraga, González, Carrillo, etc.– i les seves evolucions polítiques.

Mentrestant o al cap de poc, als noticiaris podíem veure els protagonistes de la política europea, entre altres els italians, tan mòbils. Quina sorpresa de veure que un primer ministre desbancat podia tornar a seure entre els diputats del seu partit! I no passava res.

És justament el que no saben o no han sabut fer els senyors Montilla i Benach, que els ventres materns llurs degueren concebre per a dignitats més altes, és a dir, les presidencials que han ocupat fins que el poble els ha dit prou.

És ben diferent el cas del president d'Esquerra Republicana, Joan Puigcercós, que es limita a posar el càrrec a disposició del partit, però no renuncia a seure com tothom al costat de tothom ni a treballar en la vida ordinària del parlament. També Artur Mas va guanyar dues vegades les eleccions, no va ser elegit president de la Generalitat, però no va deixar de ser al seu lloc.

És el que no he vist mai en els personatges de la política espanyola, que pel que veig són l'exemple dels senyors Benach i Montilla.

Un article inoportú i antipàtic – Un dinar, un país

2010-08-16T13:31:00.004+02:00

Llegeixo què diu Joan F. Mira (El Temps, 20 juliol 2010) sobre l'opinió dels seus familiars i coneguts respecte als catalans, i arribo de seguida a la conclusió que a Catalunya ens és molt fàcil retratar amb certs clixés els nostres veïns valencians, sobretot si no són de la mateixa corda que nosaltres. Però, com en tot conflicte, quan hi ha culpes o no és fàcil d'entendre's, les culpes o la responsabilitat solen ser una cosa repartida.

Avançats com ens pensem ser, els catalans no som potser també unes precursors imbatibles en les coses ridícules, en l'establiment de límits i fronteres, en el progressisme a ultrança, en totes les formes de l'humanitarisme i redempció dels altres, en l'adjudicació de cartes de legitimitat?

No tinc cap dubte que hauríem de seure més sovint, valencians i catalans, a menjar un arròs i fer-la petar educadament, però sense portar a taula cap dels estúpids sentiments que (nosaltres catalans) proclamem amb la facilitat del que no sap res de res. Llavors, a l'hora del cafè, potser es podria fer balanç del to de la conversa i de la qualitat de l'arròs.

Potser quan parlem i quan pensem, els catalans hauríem de tenir present que els altres també poden tenir algun motiu per justificar les seves posicions.

Ester Vera a RAC1 - La 'realpolitk'

2010-07-22T09:15:00.002+02:00

Després d’un acord de mínims al Parlament, aprovant un preàmbul ja aprovat en diversos formats, a la unitat catalana se li augurava poc futur. Ha durat 4 dies. Els nostres representants han estat incapaços de votar junts a Madrid.

El PSC no ha tingut el coratge de presentar una resolució assumbible pels catalanistes per no incomodar al PSOE i la resta de grups han preferit votar amb el PP que sumar-se a una proposta socialista.

El PSC no ha d’incomodar o deixar d’incomodar el PSOE: el PSC, és res més que una important grup de militants del PSOE que viuen a Catalunya?

La resta de grups no han votat pas amb el PP, sinó que han votat una opció que no era la contrària —és a dir, la del PSOE. De la mateixa manera que Ester Vera diu que "els altres han votat amb el PP", es podria dir que "el PP ha votat amb els altres". O és que el PP i el PSOE no voten junts tant com els convé?

En plena precampanya els socialistes catalans han renunciat a exercir la seva veritable capacitat d’influència a Madrid.

És que han exercit mai res? Potser es refereix a la LOAPA?

L’entrevista del president Montilla amb el president Zapatero obre una llarga i incerta via per a la recuperació de l’estatut. La realpolitik és massa llarga i tortuosa per sonar atractiva en precampanya.

L'Avui - El Punt - El 9 i tota aquesta comèdia

2010-06-29T14:58:00.001+02:00

Llegiu «L'Avui i El Punt, germans bessons», al blog de Joan Josep Isern.

Un altre punt de vista..., que arriba a la mateixa conclusió.

Adéu, Avui

2010-06-15T09:53:00.012+02:00

El diari Avui («des de 1976», com encara es veu en algun gràfic) ha trencat amarres amb lectors antics com jo o les ha ben lligades a casa l'amo. Ara ja no és més que un subproducte del grup del Punt. L'adreça electrònica ho delata tant com la física, i els lectors de l'Avui hem estat privats de la consulta que ens duia al diari i no pas enlloc més. Ho voleu més salat? Per veure l'Avui sense altres noses, escriviu aquesta adreça: http://www.avui.es/

Una altra cosa, doncs, que s'acaba, després de les peripècies i les angúnies de costum.

Jo he decidit que l'Avui s'ha acabat.

No fa gaires dies vaig veure que l'adreça del Periódico ja no és http://elperiodico.cat, sinó http://www.elperiodico.es/ca/

És clar que ara és l'hora de la premsa digital.

Unes observacions trobades al diari digital 'Directe!' Corroboren el que ja vèiem i vam dir.

Dubtes

2010-06-15T09:47:00.000+02:00

Un ciclista, és un vianant amb rodes, o és un conductor sense motor?
No volen que fumem. Jo fumo. Fumar, és comparable a menjar un carmel·lo, a beure aigua? A la feina, mentre treballava, mentre llegia o estudiava, fumava quan em venia de gust. Ara no, perquè perjudico la salut dels altres (de la meva no en parlo). Ara, per fumar, no puc fer res més que fumar, com un estaquirot, com si fumar fos una activitat recreativa. Mentrestant, l'Estat protector cobra l'important recàrrec amb què pago el tabac.

Brillant: 'Tots o tothom?'

2010-06-04T10:44:00.029+02:00

Amb l'enllaç corresponent, que poso aquí al costat, reprodueixo la «Terrasseta» d'avui, 4 de juny 2010, en què Albert Pla Nualart ofereix unes ratlles brillants, simples i clares.

Reprodueixo l'article sencer perquè, en nom del progrés continuat de les ciències de la comunicació, els enllaços a internet van passant avall sense que aparentment ningú hi pugui fer res. Primer van ser els de l'Avui, que amb el nou sistema, va anul·lar tots els de la llarga etapa uncial; ara s'hi ha afegit El Periódico. Que Déu hi faci més que nosaltres.

———

Tots o tothom?

Ara fa un 8 mesos Quim Monzó denunciava en un article que l'eslògan "La Caixa de tots" era un aberrant calc del castellà, perquè de tots demana dir qui són els tots; no és un referent universal com de tothom, que seria, per Monzó, la paraula correcta. Com que el dilema tots/tothom ens assetja ("Cafè per a tots/tothom", "El català, cosa de tots/tothom", etc.), ho intentaré aclarir. D'entrada, no seria tan taxatiu com Monzó. Per mi dir de tots no obliga a dir qui són els tots. És cert que pressuposa un col·lectiu, però pot quedar implícit. A "Vindrà tothom" podem no saber qui vindrà i a "Vindran tots" sí que ho sabem. Però potser més important que això és que tots té una força inclusiva que no té tothom. Si el nen ens pregunta "Jo també m'he de morir?", l'espantarem més dient "Tots ens hem de morir" que no pas dient "Tothom s'ha de morir", perquè una 1a persona inclou més que una 3a. Per això, la publicitat defuig dir tothom. És més fàcil desentendre's del català si és cosa de tothom que si és cosa de tots. En el cas del cafè, la indeterminació i falta de vincle emocional abona el cafè per a tothom i, en el de la caixa, tothom és més correcte però potser no tan efectiu per atreure els clients. Patim per tothom pel perill que, per pressió del castellà, s'acabi fonent entre tots i tot el món. Hem fet de la interferència el sospitós habitual. I, de vegades, tenir sospitosos habituals no ajuda a trobar el culpable.

———

Només una observació. Els aclariments sobre «tots» i «tothom» s'haurien prestat a fer claror sobre la persona del verb amb què han de concordar aquests pronoms. Entenc que «tots» demana la primera persona del plural (Tots ha sabem), mentre que «tothom» (com «ningú») vol sempre una forma impersonal, en aquest cas una tercera persona (Ho sap tothom). Però en això sembla que no tothom fa igual —o no tots fem igual.

Despersonalització

2010-05-20T14:35:00.006+02:00

Albert Pla Nualart - Avui 20 de maig 2010
————————————————————————

(Transcric de l'Avui, amb anotacions personals no atribuïbles a Albert Pla.)

És simptomàtica l'afició del periodisme actual a estratègies lingüístiques que dilueixen la responsabilitat. En la frase "El cessament per part d'Hereu de Carles Martí" se n'hi concentren tres: l'ús del substantiu en lloc del verb, que fa l'acció més abstracta [hem d'entendre que allò que fa l'acció més abstracta és el substantiu], (1) l'ús de la passiva en lloc de l'activa (2) i la semàntica de cessar,(3) un exitós eufemisme del poc diplomàtic destituir. Perquè d'això es tracta, de dir sense acabar de dir. I en aquesta mateixa línia s'usa i s'abusa d'un es impersonal que evoca la rància burocràcia castellana. La impersonalitat té nivells: no és el mateix escriure "quan li van preguntar allò" que "quan se li va preguntar allò". En tots dos casos, qui pregunta no interessa, (4) però el se (pocs, per sort, ressusciten avui hom) és clarament menys de carn i ossos que l'elidit ells que va amb van. La forma amb se, sent correcta, és freda, fosca i funcionarial. Però la cirereta l'hi posen els que escriuen: "S'ha destrossat l'Estatut per part del Constitucional", (5) com si el TC només passés per allà. I és que una informació despersonalitzada és menys transparent i llima, en detriment de la democràcia, les ungles del quart poder.

———————————

1. Sense discutir la preferència del verb davant del substantiu, sinó confirmant-la sense reserva, també cal convenir que no és igual servir-se d'una cosa o l'altra. Si parlem d'aquest "cessament" sembla clar que no parlem de "cessar" o de "fer cessar".
2. L'ús de la passiva que Pla posa en dubte, on el veu? En la preposició "per", només referible a "cessament"?
3. Eufemismes a part, que n'hi ha sense cap dubte, el problema de "cessar" és més aviat de règim. Si "cessar" podria ser un diguem-ne sinònim de "plegar", és evident que no diríem mai "L'alcalde ha plegat un regidor" amb la mateixa alegria que diem que "ha cessar un regidor" (aquesta alegre ingenuïtat no sembla atribuïble més que al grau de vergonyós mimetisme amb els defectes més grollers de l'espanyol). Una altra cosa seria, és clar, si dèiem "L'alcalde ha fet cessar (o plegar) un regidor".
4. Acord total en la qüestió de fons. La passiva, justament fa aquest paper (com el fa la passiva pronominal, cal subratllar-ho). Si la passiva fos absurda, innecessària o purament decorativa i academicista, en tindríem cap rastre en la llengua actual?
5. Sense voler tocar el voraviu, potser seria d'agrair una forma normal i correcta expressada explícitament; per part meva, entenc que la manera normal de formular aquesta idea és "El Constitucional ha destrossat l'Estatut".

El 9 a l'Avui

2010-04-03T13:00:00.022+02:00

Llegeixo habitualment l'Avui, en paper i a internet. Després de la compra pel grup del Punt, cada dia tenim el diari esportiu El 9 entre les pàgines del diari de sempre. El dijous, amb aquestes pàgines d'esports dins del suplement de cultura, sembla que el diari ja fa un gruix bastant normal.

No sóc amant de l'esport, però algunes persones que llegeixen l'Avui em diuen que, en matèria d'esports, trobaven més equilibrades i potser encertades les pàgines d'esport de l'Avui d'abans.

Cada dia, comprat l'Avui al quiosc, la primera cosa que faig és desfer-me del paper afegit.

Aquí em demano:

l'empresa editora, pretén amb aquesta inclusió del 9 fer créixer el volum de venda del 9?
quin interès poden suposar els editors que té la massa de lectors de l'Avui en el diari d'esports?
no es podria oferir l'Avui en una versió amb el 9 i una altra sense?

Però són coses que em demano jo i que no respondrà ningú –entre altres motius, perquè ni tan sols he pensat de formular-les a l'Avui, on segurament no tindrien ni entrada.

Qui ho ha fet? - El subjecte

2010-03-27T12:14:00.008+01:00

Amb poques excepcions, tota acció és normalment obra d'un subjecte determinat i identificable. Uns quants exemples ens permeten observar que el subjecte és l'autor de l'acció expressada pel verb (el subjecte, en blau, respon a la interrogació formulada al verb, en vermell, sobre l'autor de l'acció).

Aquest cotxe no corre gaire           Què o qui corre o no corre?
Se'ns ha penjat l'ordinador                 Què o qui es penja o s'ha penjat?
En Miquel es corda les sabates          Què o qui es corda?
L'Anna és una persona prudent         Què o qui és prudent?
Menjar massa no és aconsellable      Què o qui no és aconsellable?
La directora ha rebut els convidats Què o qui rep?
Aquesta cadira caurà                       Què o qui caurà?
S'acosta una tempesta                          Què o qui s'acosta?
Li agrada llegir                                        Què o qui agrada?

En els exemples anteriors, tota acció és atribuïda a un autor o subjecte. Quan la naturalesa de l'acció no admet subjecte, parlem d'oracions impersonals, és a dir, les que no atribueixen l'acció a ningú. És el cas, per exemple, del verb caldre («Ja cal que corris», on «caldre» no és atribuïble a ningú: no hi ha ningú que «calgui») o dels verbs que expressen fenòmens atmosfèrics: «Ahir va ploure», «Ai, quin fred que fa! Plou i neva, plou i neva...» (ploure o fer fred, nevar, no són accions atribuïdes a cap subjecte específic).

Quan el verb és susceptible de transmetre l'acció a un objecte (un objecte personal o impersonal), diem que el verb és transitiu. En tenim un exemple en La directora ha rebut els convidats (aquí, en efecte, l'acció de rebre, exercida per la directora, recau sobre els convidats, que són rebuts: són l'objecte de l'acció de «rebre»). La directora és l'autora de l'acció (subjecte); els convidats són els que reben el resultat d'aquesta acció (complement directe).

Les oracions de verb transitiu admeten de ser girades com un mitjó: un cop girades, en diem oracions passives (en contraposició a l'estat de les oracions actives). Si en una oració transitiva normal (activa) diem La directora ha rebut els convidats, Els pares estimen els fills, en la contrària (passiva), el paper predominant passa de l'actor al receptor. En el cas d'aquests mateixos exemples, direm: Els convidats han estat rebuts per la directora, Els fills són estimats pels pares.

En els usos administratius, però, ha esdevingut relativament corrent –no pas d'ara– de crear fórmules artificioses per evitar que l'acció sigui atribuïda a un subjecte clar (explícit o implícit). Entre els mitjans per aconseguir aquest fi, n'observem dos de bastant estesos en els escrits oficials, basats, l'un, en un ús agramatical de la passiva (passiva pronominal «amb subjecte» (cas 1), i l'altre en una nova aplicació de la combinació prepositiva «des de»(cas 2). Així, veiem que, amb aquests usos despersonalitzadors, una oració tan normal com

L'associació concedeix premis de periodisme

es presenta sovint sota les formes següents:

1) Per l'associació es concedeixen premis de periodisme
2) Des de l'associació es concedeixen premis de periodisme

i així sembla aconseguit l'objectiu de no atribuir expressament l'acció a cap subjecte determinat (en aquest cas, és indubtable que el subjecte és l'associació).

Per comprendre el caràcter antinatural d'aquestes construccions n'hi ha prou d'aplicar-les a uns exemples més elementals i del parlar de cada dia, com els proposats al començament:

cas normal                                                   cas forçat i antinatural

la directora ha rebut les noies       s'ha rebut les noies per la directora
els pares estimen els fills                    s'estima els fills pels pares
els pares estimen els fills                    des dels pares s'estima els fills

Si efectivament hem d'evitar l'expressió directa del subjecte, ho farem amb recursos legítims, però no amb construccions gramaticalment forçades i allunyades de la realitat de la llengua. Davant una oració construïda segons aquest fals model, com per exemple «S'aplicarà el coeficient que pel Ministeri d'Economia s'anomena "índex de preus al consum"», hauríem de recórrer a la forma directa i escriure «S'aplicarà el coeficient que el Ministeri d'Economia anomena "índex de preus al consum"». Si bé no es pot descartar la passiva d'aquesta construcció, aquí expressada pel participi «anomenat» («S'aplicarà el coeficient anomenat "índex de preus al consum" pel Ministeri d'Economia»), és de reconèixer que la primera és més directa i clara, mentre que la segona convida a una certa confusió.

Davant aquestes fórmules contràries al sentit comú, a la claredat i l'economia de llenguatge, convé adoptar una actitud crítica i recórrer únicament a la despersonalització en el cas que això sigui efectivament el que pretenem, però evitant d'arribar-hi per mitjans agramaticals i contraris al parlar.

El paper i la utilitat de la veu passiva consisteix, justament, a ocultar el subjecte, a resoldre'n l'absència en cas de no poder-lo identificar o bé a situar-lo en una posició secundària, fent-li perdre, doncs, protagonisme, com en aquests exemples: «Els pares van ser convidats a l'acte», «Els periodistes han estat premiats». En aquests darrers exemples veiem que el subjecte, l'autor de l'acció –qui convida o qui premia–, és ocultat amb tota naturalitat i sense violència amb l'ús de la veu passiva.

Fins - Fins a, segons Pompeu Fabra

2010-03-26T08:54:00.006+01:00

En la Conversa del 8 d'abril 1923 (núm. 352 de l'edició Barcino), Fabra escriu:

«Ens demanen quan s’ha d’escriure fins i quan fins a en les determinacions de lloc i de temps. Segons nosaltres hauria de servir de guia per decidir si, darrera fins, cal o no usar a (i qui diu a, diu qualsevol altra preposició) la regla següent:

»El fins local o temporal precedeix sempre una designació de lloc o de temps; ara bé, aquesta designació ha de tenir, darrera fins, la mateixa forma que tindria en absència d’aquesta preposició. Si diem Són allà (designació de lloc: allà, sense preposició), direm Van arribar fins allà. Si diem Són a la barraca (designació de lloc: a la barraca, amb la preposició a), direm Van arribar fins a la barraca. Anàlogament: si diem Vindrà demà, direm No vindrà fins demà, i si diem Vindrà a la nit, direm No vindrà fins a la nit.

»Així mateix, creiem nosaltres, si hom diu Érem en aquella muntanya, etc., hauria de dir Arribàrem fins en aquella muntanya.»

Rescato notes útils d'Albert Jané

2010-03-25T17:02:00.007+01:00

Continuo la guerra pel meu compte –almenys alguna escaramussa– i transcric uns passatges triats (només alguns, i triats) que seria bo no ignorar. Són d’un article d’Albert Jané publicat al núm. 47 de la revista Llengua Nacional

El datiu possessiu

A vegades hom es planteja si cal dir Prohibida l’entrada als menors o bé Prohibida l’entrada dels menors. Entenem que totes dues construccions són perfectament vàlides i que no hi ha res a retreure a cap d’elles. Si les havíem de dividir, cada una, en dues seqüències, tindríem Prohibida l’entrada / als menors i Prohibida / l’entrada dels menors. Dit altrament, en el primer cas tenim en als menors un complement indirecte o datiu, que es podria pronominalitzar perfectament si en lloc d’un participi passat com prohibida teníem una forma verbal personal com han prohibit: Els han prohibit l’entrada. I en el segon cas tenim un genitiu o complement de nom, en què determinem un nom amb un altre nom, per mitjà de la preposició de, tal com és usual. Aquest complement, en teoria, es podria reduir al pronom en, i, més normalment, es podria representar pel terme possessiu: N’han prohibit l’entrada (solució, certament, artificiosa, per més que avui n’abusi el llenguatge desigual i insegur dels mitjans de comunicació) i Han prohibit la seva entrada.

Els adverbis en -ment

Ens volem referir, ara, a les definicions que trobem en el DGLC dels adverbis de manera creats a partir de la forma femenina d’un adjectiu i el sufix -ment: àgilment, bàrbarament, clarament, etc.

En lloc d’aquestes formes adverbials, sovint per raons estilístiques, especialment amb el propòsit d’evitar un nombre excessiu de mots amb la mateixa terminació, és usual de recórrer a frases adverbials equivalents, com, per exemple, de forma casolana, d’una forma casta, de manera casual i d’una manera casuística. Ara: ¿podem considerar acceptables totes quatre solucions? No gosaríem pas condemnar-ne cap en termes absoluts, però sí que podem afirmar que el DGLC, que conté uns quants centenars d’adverbis en - ment, recorre, d’una manera exclusiva, és a dir, exclusivament, a d’una manera més l’adjectiu corresponent: d’una manera casolana, d’una manera casta, d’una manera casual i d’una manera casuística. Hem dit d’una manera exclusiva fent abstracció del fet que hi ha un bon nombre de casos en què la definició, a causa, sens dubte, del sentit especial del mot definit, és tota una altra. Per exemple: en matèria civil, d’acord amb el dret civil («civilment»).

Determinar el grau de sinonímia entre manera i forma segurament ens duria massa lluny, així com potser tampoc no ens acabaríem de posar d’acord sobre la necessitat, en certs casos, de l’ús de l’article indefinit. Però si Fabra, en el seu diccionari, ens va fer aquest preciós «suggeriment», per què no l’hauríem d’aprofitar?

Com a amic i com a alcalde

Una d’aquestes normes gramaticals que a vegades algú, no se sap qui, posa en circulació i que arriben a tenir una certa acceptació és la que ens faria reduir a com el conjunt com a, que segons el DGLC vol dir «en qualitat de», davant els mots començats en a. En cap dels exemples del DGLC que hi ha al mot «com» el mot següent no comença en a, ni tampoc en els mots «amic» i «alcalde» no hi ha cap exemple de l’ús de com a. Però en trobem en molts altres mots, en què com a, desmentint aquella suposada norma, no s’ha vist reduït a com: com a apòstata («apostàticament »), judicar, sentenciar, com a àrbitre («arbitrar»), usat com a antisèptic («argentol»), assistir, donar consell com a assessor (a algú) («assessorar»), com a atribut («atributivament»).

Estar a punt

Sempre havíem dit, sense cap vacil·lació, estar a punt, amb valor absolut, és a dir, significant «estar disposat o preparat», o amb un infinitiu regit per la preposició de: estar a punt de començar, estar a punt d’arribar, estar a punt de ploure, etc. Probablement com a reacció contra l’ús abusiu del verb estar a causa de la terrible pressió del castellà, que ens fa dir El dinar estava molt bo o Li vaig telefonar però no estava, com un cas més d’ultracorrecció, algú va començar a dir ésser a punt en lloc de estar a punt i la iniciativa va tenir un èxit increïble, un èxit que ja voldríem per a d’altres iniciatives més felices. El cas és que avui són molts els qui, encara que continuen dient estar a punt en el seu llenguatge habitual, quan escriuen, o quan controlen l’expressió, diuen, disciplinadament, ésser a punt. Per exemple al teatre. Si hi arribeu amb el temps just, us diuen que estan a punt de començar, però la veu enregistrada que ens demana que desconnectem els mòbils ens informa, prèviament, amb un to molt formal, que la funció és a punt de començar.²

Com que la casuística de l’ús dels verbs ésser i estar a vegades és una mica envitricollada, creiem que escau, en aquest punt tan concret i específic, d’aportar a la qüestió tota la jurisprudència del DGLC, que no és pas escassa i en la qual no hem pas trobat cap vacil·lació o inconseqüència. En primer lloc, transcriurem els exemples dels articles on calia lògicament trobar-los: estar a apunt de (com a definició de acabar de, a «acabar»), estar a punt d’ocórrer a algú (alguna cosa) («cuidar»), estar a punt de fer una cosa, d’esdevenir-se una cosa («punt»). Vet aquí, encara, els altres exemples que tenim anotats: estar a punt de passar un mal pas («capella»), el cafè ja està a punt: ara el colen («colar»), que està a punt de collir («collidor»), està a punt de morir: ahir el van combregar («combregar »), estar a punt de dir-la (com a definició de tenir una cosa a la punta de la llengua, a «llengua»), estant al llit a punt de morir (com a definició de en el seu llit de mort, a «llit»), estar a punt de morir (com a definició de tenir un peu a la tomba, a «peu»), ...quan vol fer veure que està a punt de plorar («petarrell»), estava a punt de reeixir... («traveta»).

2. Una vegada, al Teatre Romea, de Barcelona, la veu enregistrada, després de la frase de consuetud, «La funció és a punt de començar», ens va deixar estupefactes amb un segon advertiment: «Tanmateix, està prohibit fer fotografies.» Tanmateix!

Un cas especial

Un exemple del DGLC que ens té el cor robat és el que trobem en l’article «vuit»: No arribarà fins el dia vuit. Sempre hem sostingut, contra el parer d’alguns dignes col·legues, com el nostre admirat amic Josep Ruaix, que en certs casos és perfectament vàlida la coincidència de la preposició fins (deixant de banda el cas en què equival a àdhuc) i l’article definit, és a dir, sense la preposició feble a, com s’esdevé en el nostre exemple del DGLC. Que sigui difícil de formular una norma de distribució que prevegi tots els casos possibles, no vol dir que no n’hi hagi alguns en què puguem considerar que és pertinent la coincidència fins el (la, etc.). En l’exemple transcrit, el subjecte és el·líptic, i cal suposar que és una designació personal. Però també podem suposar, amb el verb en plural, que el subjecte és, per exemple, els diners. Tindríem, aleshores, que Els diners no arribaran fins el dia vuit voldria dir que no arribaran abans del dia 8, és a dir, que no cobrarem abans d’aquesta data. I Els diners no arribaran fins al dia vuit significaria que abans d’aquesta data ja els hauríem despès tots. Podem afirmar que han coincidit a veure aquesta diferència de significació entre les dues construccions tots els nostres alumnes a la consideració dels quals, al llarg dels anys, hem sotmès aquesta qüestió. D’altra banda, cal veure que les dues construccions, amb la preposició a i sense, originen una pronominalització diferent, tal com mostren els exemples de diàleg següents: Em temo que els diners no arribaran fins el dia vuit. –I encara gràcies si arriben: no crec pas que arribin, el dia vuit. / Em sembla que els diners no arribaran fins al dia vuit. –Sí, home, que hi arribaran: encara en sobraran!

El DIEC va canviar aquest exemple per No arribarà fins al dia vuit de març. I en la GEC va ésser omès, tot i que en els seus articles històrics i biogràfics hi ha un bon nombre d’exemples de fins el (seguit, generalment, de la indicació numèrica d’un any). Es fàcil d’endevinar el criteri que, sobre aquest punt, tenien establert els redactors de la GEC, però les inconseqüències que no van saber evitar, en aquesta qüestió, són tan nombroses que arriben a desorientar el consultant. Però ara aniríem massa lluny. Només volíem, modestament, posar en relleu el profit que podem treure de la jurisprudència del diccionari de Pompeu Fabra

Més exemples d'abús de pronoms —a propòsit de Josep. Ruaix

2010-03-25T12:17:00.011+01:00

En un article en què en rescata i amplia un d'anterior de Joan Bastardas, Josep Ruaix tracta de l'abús de les formes pronominals duplicades en casos com "... la literatura et fa consolar-te dels mals...".

Des de l'època incerta en què vaig començar a tenir consciència de la llengua, m'ha sobtat sempre el diguem-ne mal ús estudiat per Bastardas i ara novament exposat per Ruaix. És una lectura que crec molt recomanable i que, passats els primers paràgrafs introductoris de la qüestió, es llegeix amb una gran facilitat, perquè consisteix en exemples comentats.

Proposo també un parell d'exemples de la mateixa qüestió, potser una mica forçats, però que són els que sempre em vénen a la memòria quan parlo d'aquest cas.

Suposem una mare que parla amb un fill petit:

– Au, vine, anem a pentinar (-Ø).

Un altre exemple
– Quan vam entrar, de seguida ens van fer seure (no pas asseure ni, encara menys, asseure'ns).

Un cas final –i aquí toparíem amb un ús clarament no pronominal del verb– seria amb "caure". Sense creure'l totalment paral·lel als altres, només el proposo per.si en un altre moment hi vaig la relació.

Aquells nois ens van fer caure (ni fer-nos ni caure'ns, és clar).

La referència de l'article es pot trobar a http://ves.cat/adxv

Més llenya

2010-03-12T12:12:00.009+01:00

Sobre sexe, gènere, visbilitat, etc.
(Vegeu també "Repensar el gènere...")

Aquesta història ja fa massa anys que es debat –ben bé des de començament dels anys noranta.
Els qui defensen la posició innovadora es poden considerar certament victoriosos després d’haver introduït el caos allà on no calia més que predicar la igualtat i la racionalitat.
Fins ara, les solucions aplicades són insatisfactòries, i els escrits ho demostren: no segueixen un criteri homogeni; resolen certs casos i en deixen altres en l’oblit; arbitràries com són i aplicades per “no experts” en la complexa casuística propugnada, el resultat és indiscutiblement decebedor, i la llengua que en resulta, confusa, pobra i negligible.
Els especialistes hi han dedicat atenció, però el desacord persisteix, sobretot perquè, malgrat la coincidència de la majoria i del clamor silenciós d’una gran part de parlants, continua imposant-se el criteri innovador. Vegeu unes quantes conclusions i propostes universitàries i de l’administració, no triades pel que diuen, proposen i defensen, sinó per l’autoritat que cal atribuir-los: Universitat de les Illes Balears, Universitat Autònoma de Barcelona,Universitat Oberta de Catalunya, Universitat Pompeu Fabra, Diputació de Barcelona, però també Diputació de Barcelona, Dr. Gabriel Bibiloni (Univ. Illes Balears),

Repensar el gènere, gènere planià, literatura, prosa administrativa i feminisme combatent

2010-03-09T14:01:00.025+01:00

Semblen encertades i molt oportunes les observacions de Teresa Amat prèvies al debat sobre «Repensar el gènere». Qui les hagi llegit de dalt a baix hauria d’entendre la seva posició. És una posició allunyada dels dogmatismes de la llengua d’avui i que crec que comparteix un important estol silenciós de persones que llegeixen i escriuen.

¿Hem d’entrar en consideracions científiques per arribar a la conclusió a què ja havíem arribat, per incomoditat o fins per repugnància, davant l’imperi de la marrada i la confusió? Potser a la ciència hi haurem de recórrer perquè tothom pugui comprendre que el llegat que tenim no és contrari al respecte a tota persona i que el que és una autèntica violència de gènere és parlar de pares i mares, gats i gates, girafes femelles i girafes mascles quan en aquests casos sempre ens hem entès parlant de pares, de gats i de girafes. Potser té sentit de recordar què diu Pla a propòsit del tuteig. Aquí sembla que hem entès que això fa modern i, sense pensar-hi un moment, ens hem fet més moderns.

Que Josep Pla, que passa per misogin, s’entretingui aparentment en aquest esforç de diferenciació expressa, de visibilització individual dels homes i de les dones, és digne de la remarca tan justa del comentari a què faig al·lusió i, en bona mesura, de les conclusions que se n’han de treure.

Després Teresa Amat proposa el paral·lelisme «ciutadans i ciutadanes, socis i sòcies», etc. Diria que això ja és una altra cançó, tot i que aquests «ciutadans i ciutadanes, socis i sòcies» conviden a pensar-hi. Però ella mateixa diu ben clar que això és una altra cosa. Crec que aquí potser ens hem d’aturar un moment i pensar si no parlem de literatura contra prosa administrativa.

En primer lloc, tot i haver-se produït en gran part en el periodisme, Pla fa literatura, no fa el periodisme de gasetilla. Els seus escrits són amenitzats, vivificats amb mil recursos, el primer dels quals és la llengua, el vocabulari, mai gratuït, sempre sorprenent i exacte, la fraseologia, la vivacitat i, entre tot d’altres coses, amb aquesta precisió, amb la distinció que Teresa Amat fa notar, de «els homes i les dones». Això dels homes i les dones no és pas indiferent ni insignificant i, en el meu cas, sempre, des de la primera lectura de Pla, ja fa potser quaranta anys, aquesta separació m'ha resultat com un viu toc d’atenció

Les cartes de les AMPA i els escrits dels ajuntaments, de la Generalitat, de l’administrador de finques, tot això ja no té res de gaire literari i, per poc que en llegim, topem i ensopeguem aquí i allà sempre amb les mateixes fórmules i cantarelles, cosa natural d’altra banda en un mena d’escrits mig codificats.

En Pla, aquesta precisió entre sexes és ocasional, és a dir, no és sistemàtica, però sí molt corrent, en un moment en què la producció comunicativa o «l’expressió literària» era força més limitada, quasi reservada als escriptors. Als anys cinquanta, seixanta o setanta, per parlar de la nostre record, no fluïa pas la quantitat absurda d’informació que ara hem de vèncer. Avui, tothom que escriu un avís, una carta comercial, una comunicació, etc., hi posa alguna punta de voluntat literària, de consciència d’assistent a cursos de llengua i comunicació. Si es compleixen aquests requisits, no dubteu que trobarem de seguida les marques del llenguatge oficial, que aplica, no caldria dir-ho, les consignes rebudes de la classe dirigent de la llengua, dels seus sacerdots i les seves sacerdotesses.

Entre els mots persistents en Pla hi ha els termes «adotzenat» i «desmonetitzat». Els agafo perquè crec veure que si avui –per congraciar-nos amb els censors o per seguir unes directrius en què creu poca gent, però segueix tothom–, imitéssim Pla en aquest ús de «els homes i les dones», ens ficaríem de peus a la galleda de l’adotzenament.

El que és pueril és instaurar uns models de parvulari que tothom ha de seguir tant si vol com si no vol i omplir-ho tot de persones, de homes artistes i dones artistes, col·laboradors, col·laboradores, els i les telefonistes, etc. I, encara més greu, seguir sense piular unes consignes que no són més que això: consignes. I tot serà a fi de bé, és a dir, de seguir tots i totes formats i formades en aquesta processó en què dibuixarem uns rengles ben drets, asèptics i avorrits i desertors de la vivacitat de la llengua, si és que encara n'hi ha una engruna per salvar.

Una resposta estranya

2008-12-16T11:12:00.015+01:00

M'escriu un nebot. M'escriu per respondre a una consulta meva. Però el meu desconcert, l'estranyesa que em desperta la seva resposta són difícils de descriure, com si la resposta no fos seva, sinó potser d'una màquina, d'una secretària (o secretari!).

El meu nebot és català. Jo sóc català. Parlem català, tot i que a la família és habitual la convivència català - espanyol o espanyol - català. El meu nebot respon en castellà al que jo li demanava. La possible dificultat del meu nebot per escriure el català no justificaria el canvi de llengua: el seu escrit de resposta és de tres ratlles telegràfiques, a part la primera, en què invoca el meu nom, i l'última, on firma amb el seu. El seu missatge és aquest:

Te digo algo en breve sobre este libro. Un abrazo Gracias

Potser ho fa creient que el seu missatge (me'l respon des de l'adreça de la feina, que, tot i ser a Catalunya, depèn de Madrid) pot haver de ser "revisat"? Però jo li havia escrit a la feina perquè no tenia cap adreça particular seva; el meu missatge no era pròpiament un encàrrec professional.

Em consola de pensar que la vida té misteris encara més indesxifrables.

refranys

2007-10-30T13:41:00.004+01:00

http://www.encatala.cat/dites.htm
http://refranyer.blogspot.com
http://www.minimalia.net
http://eixampliada.com/php/0ea_p.php?dicci=Proverbis&q=tots+els+articles&p=Onsevulla&o=novetats
http://www.tinet.org/~jpv/
http://www.arrakis.es/%7Efrancesc/
http://www.xeresa.org/refranys.htm
http://www.astrogea.org/divulgacio/refranys.htm
http://www.lotorrent.com/web/refranys.htm
http://www.polseguera.com/dites.htm
http://www.meteosort.com/meteosort/cat/q_d_5.htm
http://usuarios.lycos.es/succedani/web2.htm
http://catalunya.ifrance.com/proverbis.htm
http://vpamies.blogspot.com/2007/08/500-refranys-catalans-amb-lequivalent.html
http://www.setcases.org/poble/refrabol.html
http://jmcs65-ct.iespana.es/frases/refrany1.htm

Informes de la Censura sobre 'Incerta glòria'

2007-06-04T13:28:00.001+02:00

Opinió de la censura de Madrid

sobre la primera versió catalana

(1956)

Informe del lector núm.16. “¿Ataca a la moral? Sí. ¿Ataca al dogma? Sí. Resultando: Diario de un oficial de la zona roja de nuestra guerra de liberación, en el que relata sus problemas íntimos de índole moral, religiosa y política. Todos los episodios están narrados en un lenguaje soez y poco respetuoso.”

* * *

Informe del lector núm. 15. “¿Ataca al dogma? Sí. ¿Ataca a la moral? Sí. ¿A la Iglesia y a sus ministros? Sí. Los pasajes censurables, ¿califican el contenido total de la obra? Sí. Se trata del diario de un miliciano rojo en el que relata la vida en el frente de unos oficiales que viven en república. Es de un argumento confuso: cuenta la tragedia de una mujer que desde la infancia se ve abandonada de sus padres y que, muchacha de servicio en Barcelona, su dueño Enrique la posee. Él es de más edad y se casa por fin in articulo mortis cuando los anarquistas van a matarlo. Relata el estado en que quedaron los restos de un monasterio que asaltaron los anarquistas y a este relato le saca un jugo asqueroso que repite con frecuencia. En toda la obra campea irreverencia, heterodoxia y referencias a la obrita Los cuernos de Roldán, pornográfica según él y de gran difusión y aplicación en la vida práctica. La palabra guerra es la más frecuente al hablar de los tiempos que se relatan; y para saber el diario de un miliciano rojo no hace falta escribir una obra en catalán con pujos filosóficos a todo pasto y con memeces. NO PUEDE PUBLICARSE.”

* * *

Informe del lector núm. 32. “Novela escrita bajo la forma de diario de un oficial del Ejército rojo durante la guerra de España. Expresa ideas heréticas –las propias de semejante individuo– y a menudo en un lenguaje grosero y asqueroso. Se desprende una filosofía existencialista, condenable por la forma y el fondo. Las ideas condenables constituyen el verdadero fondo de la novela; de manera que,aunque se suprimieran pasajes enteros, la obra seguiría siendo absolutamente IMPUBLICABLE. Es preciso PROHIBIRLA EN ABSOLUTO.”

2007-05-30T13:46:00.000+02:00

INCERTA GLÒRIA

Pròleg de Carlos Pujol

a la primera edició castellana

(Planeta, 1969)

“... El resultado de más de veinte años de un trabajo lento y minucioso ha sido este libro desde cuyas páginas nos hablan tres voces –la de Luís, la de Trini y la de Cruells– que se armonizan para componer una crónica de las crisis de unas almas y de un momento histórico; y en el centro de estos tres monólogos encontraremos a un cuarto personaje, Solerás, a quien sólo conocemos por el impacto que su personalidad produce en estas vidas, pero que es el verdadero protagonista de la acción, aunque su voz nos llegue siempre a través de los otros. Solerás es quien mejor resume también el sentido último de la obra, su pivote temático: la incierta gloria del amor y de la guerra, asediada por el tiempo y los desengaños, que desemboca en el descubrimiento de lo sobrenatural.

En apariencia, el relato propiamente dicho se organiza en torno a esos dos temas viejos como el mundo, el amor y la guerra. Una mujer y tres hombres enamorados de ella, y todos, como el país entero, envueltos en el torbellino de la guerra civil. Pero esta anécdota argumental no tarda en proyectarse hacia una búsqueda desesperada de un Dios que, en medio de la tragedia, parece más inasible y contradictorio que nunca.

En el fondo es esta dimensión religiosa la que caracteriza y configura a la novela que, sin embargo, no tiene casi nada que ver con las típicas "novelas de conversiones" tan en boga en cierta época no muy lejana. En la perspectiva que adopta Sales no se trata en modo alguno de "convertirse", de pasar a ser algo distinto centrando el conflicto en la distancia que puede separar a la fe de las obras; la fe no aparece aquí como algo conquistado ya, sino como una evidencia con la que se lucha todos los días, que se gana y se pierde –también se pierde, por decirlo así– cotidianamente; como algo que es la negación misma de la seguridad, que no puede poseerse, sino que nos posee; ni consuelo ni puntal, ni siquiera guía, sino un elemento doloroso y turbador que se siente incrustado en el alma y con el que hay que combatir sin desmayo, como Jacob con el ángel.

A simple vista, las consecuencias no deben de parecer muy edificantes, en el sentido de que no vemos a los personajes "cambiar de vida", "hacerse mejores", según los clisés comúnmente adoptados por la hagiografía tradicional; más que lo que hacen, cuenta su actitud ante el misterio de Dios, a menudo desconcertante y contradictoria. Ello se advierte sobre todo en el personaje clave de Solerás, mitad filósofo cínico, mitad santo de rompe y rasga, que ejemplariza la idea de una fe que no es certidumbre y sosiego, sino "temor y temblor", como diría su admirado Kierkegaard; una lucha a muerte consigo mismo y con la imagen que el mundo nos da de Dios, que se traduce en chirriantes paradojas, en escandalosas truculencias, en ácidos chistes de regusto casi blasfemo.

El humor histriónico y estrafalario de Solerás viene a ser, por otra parte, como un disfraz novelesco de un romanticismo de la juventud y de la fidelidad a ella, a unos grandes ideales que todas las personas mayores traicionan de un modo u otro; este incorregible romántico enamorado del fracaso, de todas las causas perdidas y de todos los imposibles, que haría suyo el verso de Laforgue: Qu'ils sont beaux les trains manqués!, es el personaje que mejor sintetiza las diversas facetas del libro estableciendo entre ellas las conexiones que nos ayudan a orientarnos: Solerás deriva del mismo prototipo biográfico de los otros tres protagonistas (el del desarraigado sin familia o en pugna con ella, sin ideología concreta, acosado a un tiempo por los desengaños y por la evidencia de la fe), comparte con ellos esa desazonante mezcla de ascetismo y melancolía por la juventud que huye, de intimidad dolorida y tensión heroica frustrada; y su romanticismo exasperado apunta finalmente a la idea que informa toda la novela: la de la superación del desengaño por medio de la negación del mundo y de sus pompas (hoy quizá diríamos simplemente sus circunstancias).

Ante los embates de la vida en unos momentos cruciales –los de la guerra, la derrota y, sobre todo para Cruells, los de la posguerra– se reacciona refugiándose en una espiritualidad crispadamente barroca que da un trasfondo de tonalidades ascéticas a todo el libro; la reflexión desengañada sobre las cosas, la insistencia en "lo Obsceno y lo Macabro", la marcada aversión por el sexo, todo ese repliegue hacia formas de vida interior, conducen en sus puntos extremos a esa especie de anarquismo cristiano que ilustra Solerás o a la neurastenia final en la que se hunde Cruells.

Lo extraordinario es que esta densa meditación sobre el hombre y su destino, con un mensaje tan claro de renuncia, una obra en la que Dios cuenta más por lo que no se sabe que por lo que se sabe, con una perspectiva tan alta –que Trini traduce significativamente en términos de geología, para la cual "los siglos son un suspiro y los milenios un sueño"– se camufle tan agilmente bajo las apariencias más divertidas y pintorescos. Es el contraste entre lo más grave y lo más bufo, tan caro al barroco, tan de Quevedo, por ejemplo. Pero quizá el nombre que convendría evocar aquí fuera el de Flaubert, con quien Sales comparte una verdadera fascinación por la tontería, sobre todo por la tontería solemne, pomposa, con pretensiones, por la tontería con cuello duro. Al igual que en Flaubert, las intenciones metafísicas y lo disparatadamente jocoso más que contrastar, confluyen en una misma consecuencia desengañada: la tontería de Bouvard y Pécuchet, como la de los graciosos fantoches de esta novela, que no abren la boca más que para decir con toda seriedad y con el mayor énfasis las sandeces más espectaculares, está ahí como un símbolo trágico-bufo de la inanidad del hombre, de su ridícula confianza en sí mismo, de su impotencia por cosechar algo más que un fracaso que –de ahí su comicidad– está muy lejos de sospechar.

También importante es el papel que desempeña en la novela el encuadre histórico, el marco concreto dentro del cual se desarrollan las experiencias decisivas de los personajes. La guerra civil –más que el período de la posguerra, deformado y entenebrecido por la mente enferma del narrador, Cruells– se nos da como un ajustado testimonio, con minuciosas reconstrucciones de ambientes, que está muy lejos de cualquier género de odios o fervores ideológicos. Una frase del padre de Trini puede resumir esta actitud mejor que cualquier otro comentario: "La gente no deberíamos unirnos por las ideas, sino por los sentimientos". Y es efectivamente según sus sentimientos, buenos o malos, por lo que el autor juzga a sus criaturas, al margen de su filiación política, de su clase social, de sus creencias religiosas; no se juzga a nadie por su manera de pensar, y sí solamente por la manera deentender la caridad con el prójimo en cada caso concreto. A un lado quedan así los que creen, como el anarquista Liberto Milmany, que el mundo es "un pastel en el que hincar los dientes", las encopetadas señoronas del palacio del barrio de San Justo, tan cegadas por el orgullo de casta, o la tía de Cruells con su caricatura de la caridad, la propia madre de Trini, el turbio Lamoneda; al otro, los que se salvan por su generosidad humana, por su comprensión, tanto un anarquista como el viejo Milmany, como el anciano marqués o un patrono tan "burgués" como tío Eusebio.

Este enfoque suprapolítico queda bien representado por la extraña figura de Solerás, que se mueve constantemente en un plano de equívocos y paradojas, empeñado siempre en llevar la contraria a todo el mundo y en romper los moldes en los que las circunstancias van encajando a la gente. En una ocasión, rodeado de anarquistas que esperan de él el más incendiario de los discursos, afirma que no quiere tener nada que ver ni con las águilas nietzscheanas ni con las hegelianas; lo cual traducido al lenguaje vulgar significa que condena por igual a los fascistas y a los comunistas. Y a continuación se declara una modesta ave del corral de Kierkegaard, opción que, obviamente, no aspira a resolver el dilema, ya que da una respuesta que pertenece a otro orden de cosas, como orillando la disyuntiva –y con ella la problemática misma de lo político– para situarse en otro plano que juzga superior.

No es uno de los menores méritos de esta obra áspera y entrañable, la calidad y la belleza de la prosa con que ha sido escrita; una prosa escueta a veces, zumbona otras, lírica de vez en cuando, fluidamente coloquial casi siempre, elegante y bien conducida por encima de todo, que arropa con mucho tacto las obligadas estridencias del tema, cuyo tema tormentoso se encauza artísticamente con una delicadeza y un equilibrio que, para decirso con un verso famoso, "corrige la fiebre de su mano".”